Anar fent

La vida és un pou de sorpreses, però, de fet, a tots els pous hi ha sorpreses. A vegades ens sembla que ho tenim tot controlat, que la nostra agenda, els nostres plans i les nostres certeses són un edifici sòlid. Ens llevem cada matí convençuts que el món girarà d’acord amb els nostres desitjos i previsions. Però no triguem a descobrir que la vida va a la seva, tossuda i indiferent als nostres horaris. Ens pensem que som els arquitectes del nostre destí, i de sobte un telèfon que sona, una notícia inesperada o una porta que es tanca, ens recorden que la nostra influència sobre els esdeveniments és mínima. Probablement, l’autor que millor ha definit aquesta veritat incòmoda és Joan Fuster, aquell assagista lúcid i punyent que va sentenciar: «El que és imprevist ho és tot en la vida: la resta és rutina». Fuster, amb la seva habilitat per despullar les nostres il·lusions, ens deixa clar que el que realment ens configura, el que ens canvia i ens defineix, no és el que esperàvem, sinó el que ens va sorprendre. La rutina, en canvi, només és l’escenari passiu on de tant en tant esclaten les veritables tempestes.

Quan menys t’ho esperes, el món comença a trontollar sota els teus peus. Tot trontolla, tot cau, i qualsevol cosa ens fa entrebancar: una malaltia sobtada, una ruptura impensada, un accident que cap assegurança no cobreix del tot. Allò que al matí semblava sòlid, ferm com una columna de marbre, pel migdia es desfà com un gelat al sol d’agost. Ens aferrem a les nostres seguretats, però són fràgils com un miratge. Per molt que ens esforcem, per molt que planifiquem cada hora del dia, la vida ens empeny sempre cap allà on no teníem previst. És com si un vent subterrani canviés la direcció dels nostres passos sense demanar permís. I en aquest sotrac general, allò que més dol no és només el cop, sinó la humiliació de saber que no érem tan intel·ligents com crèiem. La imprevisibilitat ens posa en el nostre lloc: el de criatures que intenten entendre un món que no entenen.

En qualsevol pressupost familiar o empresarial hi ha d’haver un capítol dedicat als imprevistos: un percentatge que es reserva per a allò que no es pot calcular. Doncs a la vida també hi ha d’haver aquest capítol. Sobretot a la vida, perquè una cosa són els imprevistos financers, que a vegades es poden pagar a terminis o ajornar, i els altres, els imprevistos vitals, que exigeixen sempre una execució immediata. Si un pneumàtic es punxa, pots esperar una estona per canviar-lo; però si et cau un gerro de la prestatgeria i s’escampa per terra, no pots ajornar la reacció, t’has d’ajupir a recollir els trossos. La vida no admet moratòries: quan l’imprevist truca a la porta, cal obrir en aquell mateix instant. Per això, ens agradi o no, hauríem de conviure amb la idea que la nostra existència és una successió d’instants, i que la sorpresa no és l’excepció, sinó la regla. Aquesta consciència no evita el patiment, però potser ens prepara per rebre els cops amb una mica més de serenitat.

Però, de fet, el més tràgic no és quan la vida ens sorprèn des de fora. El més tràgic és quan t’adones que l’imprevist ets tu mateix. És quan arribes a una festa i t’adones que no havies estat convidat, que no comptaven amb tu, que la teva presència sobra. O quan un projecte que estimaves fracassa per culpa teva, i descobreixes que el teu caràcter, les teves mancances o els teus silencis eren l’autèntic entrebanc. No sé si és el pitjor dels imprevists, perquè encara hi ha les desgràcies objectives que ens poden abatre. Però en tot cas és el més trist, perquè aquí no hi ha res a fer, no hi ha enemic exterior a qui culpar. Ets tu qui no t’esperaves a tu mateix. I això té una amargor especial: la de la teva fragilitat revelada en el pitjor moment.

Josep Pla, des del seu escepticisme empordanès, amb aquella mirada terrenal que el feia immune a les grans retòriques, veia la vida com un flux inabastable, inclassificable, que no es pot atrapar amb definicions. Deia que «la vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure, que consisteix a anar fent». Pla posava l’accent en com ens hem d’adaptar a les circumstàncies que no podem controlar, en com l’única saviesa possible és la de l’artesà que remena cada dia amb allò que li ve a les mans. I potser tenia raó: davant la imprevisibilitat radical de l’existència, la qüestió no és pretendre dominar-la ni predir-la, sinó simplement anar fent. Anar fent, dia rere dia, és l’única manera de viure sense tornar-se boig.