El somriure de Duchenne

Hi ha gent que va per la vida amb un somriure a la boca. A vegades només és un rictus provocat per una paràlisi facial, però, malgrat tot, són els que m’alegren el dia. Els altres, els sorruts, més aviat me l’espatllen. Diuen, els que hi entenen, que la nostra actitud facial produeix endorfines en el cervell, que ens provoquen una sensació de felicitat. Suposo que és cert, i jo intento també unes quantes vegades al dia invertir el sentit normal de la meva boca, que habitualment té tendència a caure cap a baix, per la part de les comissures, a causa, crec jo, de les estrebades produïdes per la llei de la gravetat.

Probablement, la vida consisteix en l’usdefruit d’una agregació de molècules, la resta són històries que ens anem explicant els uns als altres perquè, al capdavall, ens passa una mica com amb els somriures: alguns són autèntics, d’altres només són un gest mecànic, però tots acaben sent contagiosos. Potser per això ens obsessionem tant a distingir els reals dels falsos, com si la felicitat autèntica vingués amb certificat d’origen. La veritat és que la major part de les vegades ens conformem amb la còpia, perquè el dia a dia no està per gaires filigranes químiques. I no passa res. Al capdavall, tant li fa que l’endorfina naixi d’un somriure sincer o d’un gest forçat: l’important és que acabi enredant la resta del cos i li faci creure, encara que sigui per un instant, que tot va una mica millor del que sembla. O potser no. Potser sí que hi ha diferència. I per això val la pena parar atenció a un senyor del segle XIX que es va passar la vida estimulant elèctricament la cara dels altres.

Guillaume Duchenne de Boulogne, un neuròleg francès del segle XIX, va dedicar-se a aplicar petites descàrregues elèctriques a la cara dels seus pacients per veure quins músculs generaven quins gestos. Després, els fotografiava minuciosament. Les imatges resultants són inquietants: cares que somriuen per obligació elèctrica, ulls que es contreuen sense alegria real, llavis que s’aixequen per comandament. Però entre aquell martiri experimental, Duchenne va descobrir alguna cosa bella: el somriure sincer –l’autèntic, el que neix d’una alegria real– no només aixeca les comissures dels llavis amb el múscul zigomàtic major, sinó que, a més a més, contreu el múscul orbicular de les parpelles. És aquell que arruga els ulls, el que deixa petites potes de gall. El somriure fals, en canvi, es queda només a la boca. I resulta que el cervell ho sap. Quan rebem un somriure de Duchenne, el nostre sistema de recompensa s’activa de debò. Un somriure polit, el processem amb més fredor. Per tant, potser la vida no consisteix només en l’usdefruit d’una agregació de molècules. Potser també consisteix a aprendre a distingir quins somriures ens escalfen de debò i quins només ens passen pel davant. O, encara millor, a intentar regalar més Duchennes als altres. Encara que sigui un esforç. Encara que la gravetat estiri cap avall.

I, tanmateix, hi ha un ofici que consisteix precisament a fingir somriures autèntics. Els actors ho saben bé. Robert De Niro va aprendre a contreure l’orbicular de les parpelles a voluntat. Meryl Streep també. I nosaltres, des de la butaca, els creiem. Plorem amb ells, ens emocionem, el nostre sistema de recompensa s’activa igual que si fos real. Perquè el cervell, al capdavall, no distingeix entre una alegria veritable i una de ben interpretada. O potser sí, però decideix col·laborar en l’engany. I aquí rau la paradoxa: Duchenne va passar-se la vida buscant el somriure autèntic, aquell que neix de l’ànima i no es pot fingir. Els actors, en canvi, passen la vida fingint-lo. Cadascú al seu laboratori –l’un amb elèctrodes, els altres amb miralls–, acaben demostrant el mateix: que la frontera entre el que és real i el que no ho és, és més fina del que ens pensem. I que, potser, l’important no és tant d’on ve el somriure, sinó on va a parar.

Però fins i tot els somriures autèntics tenen mala sort. L’any 2018, a Boulogne-sur-Mer, algú va robar el bust de Duchenne que hi havia als jardins de les muralles. El van arrencar de la base i mai més se’n va saber res. Un home que va dedicar-se a demostrar que el somriure sincer contreu els ulls –el que deixa potes de gall, el que no es pot fingir del tot– va acabar perdent la seva pròpia cara de bronze. Afortunadament, dos anys més tard el van substituir per un de resina. Menys noble, potser, però més difícil de vendre al mercat negre. I aquí tenim una altra lliçó: res no dura. Ni les estàtues, ni les endorfines, ni la felicitat química, que ens produeix un gest amable. Però per això mateix, potser cal regalar somriures de debò mentre podem. Abans que algú ens els robi. Abans que la gravetat, el temps o la indiferència, se’ls emportin per sempre.