La conxorxa dels missaires

Cada dia, el primer que faig quan em llevo és mirar el calendari, m’interessa saber quin dia som: el dia de la setmana, del mes, de l’any i a vegades també del segle. Sí, és important comprovar que encara som al segle XXI, perquè, si fos per les notícies que ens arriben una mica per tot arreu, arribaríem fàcilment a la conclusió que hem reculat tres-cents o quatre-cents anys.

Tot això m’ho fa pensar la corrua d’ensotanats i d’individus disfressats amb tota mena túniques i de solideus que ha inundat les pantalles durant aquests dies. La qüestió és que el temps passa a la seva manera, la ciència va per una via i les creences sobrenaturals per una altra. Encara hi ha gent que creu en els miracles i en la necessitat de continuar construint catedrals en terrenys on hi hauria d’haver escoles, hospitals, teatres i biblioteques.

Però potser el més inquietant no és només que aquests missatgers d’un passat que crèiem superat tornen a tenir veu pròpia, sinó que se’ls escolta amb una barreja d’obediència i por que fa posar els pèls de punta. Perquè no actuen sols: darrere seu hi ha tot un entramat de poder econòmic, mediàtic i polític que aprofita el buit deixat per la raó i l’escepticisme.

Quan les institucions fallen i el món avança massa de pressa, sempre apareix algú disposat a vendre certeses màgiques a canvi de submissió. I el pitjor de tot és que, mentre nosaltres discutim si creure en bruixots o en científics, ells ja fa temps que han deixat de creure en alguna cosa per començar a fer negoci amb les pors dels altres.