La màscara del majordom

Mr. Stevens era l’impecable majordom d’El que queda del dia. Va passar la vida sencera polint una màscara de dignitat, discreció i contenció absoluta, convençut que la seva vàlua depenia de la capacitat per no abandonar mai el paper que el món esperava d’ell. El personatge que interpretava no era una eina de treball, sinó una pell que s’havia anat adherint al seu rostre amb cada gest mesurat i cada silenci sostingut. 

En la seva figura es feia palesa la paradoxa de l’existència: la creença que sota l’uniforme hi batega un home esperant ser descobert, es desvaneix quan s’adona que, després de tantes dècades de funció, la màscara ja no es pot treure. El que va començar com una tria conscient va acabar sent la seva única realitat: Stevens ja no feia de majordom, Stevens era el majordom.

La raó és que ens agrada semblar allò que no som, però al final sempre acabem sent precisament allò que semblem. Aquesta paradoxa ens acompanya des de la infantesa, quan aprenem a amagar la vergonya darrere d’una ganyota, o la tristesa dins d’un somriure forçat. 

Construïm màscares per agradar, per encaixar, per sobreviure en un món que jutja les aparences. I amb el temps, el rostre que sosté la disfressa se’n va impregnant. La postura esdevé caràcter, el gest es fa costum. Allò que fingim acaba per definir-nos. No per hipocresia, sinó per pura inèrcia vital: semblem, i en semblar, som.

Perquè, com deia Nietzsche, el llenguatge i els papers que fem ens acaben modelant més que cap suposada essència interna. No hi ha ningú amagat darrere la màscara: la màscara és la cara. A força de voler quedar bé, de fer el paper que toca per encaixar o per sortir del pas, l’aparença acaba sent el que som. Allò que diem superficial —el gest, la imatge que donem— és justament el que acaba sent la nostra realitat més profunda. No per casualitat, sinó per costum: som allò que els altres veuen de nosaltres.

Tot això de sentir-te tu mateix, de saber que ets el mateix d’abans que ara, els filòsofs ho anomenen ipseïtat. Una paraulota, sí. Però la qüestió és senzilla: tothom dóna per fet que dins nostre hi ha un nucli autèntic, amagat sota les aparences. I si no fos així? I si allò que anomenem «identitat personal» no fos més que el resultat d’haver-nos posat una màscara tants cops que ja no recordem que la duem posada? 

Molts d’aquests maldecaps sobre un mateix són només embolics del llenguatge, com deia Wittgenstein; els existencialistes capgirarien el dilema: no som una essència tancada que després es posa una disfressa, sinó que som allò que fem. Fora d’aquesta màscara, d’aquests actes fets de cara al món, no hi ha res amagat al darrere. Som el resultat d’haver aguantat el personatge al llarg del temps.

Potser, com sempre, val la pena de tornar al principi. Als grecs. Aristòtil ho va escriure clar: si volem conèixer-nos a nosaltres mateixos, hem de mirar un amic, perquè un amic és «un altre si mateix». No ens coneixem mirant-nos el melic, sinó en el reflex de l’altre. Però aquest mirall no ens descobreix cap ànima mística i secreta: reflecteix les nostres accions, la nostra manera de fer i de comportar-nos en el món. L’amic ens torna la imatge d’allò que exterioritzem. I en aquest joc de miralls, es confirma la veritat de la màscara: el que els altres veuen en nosaltres és, finalment, el que som.

Anthony Hopkins com a Mr. Stevens a la pel·lícula El que queda del dia (1993), l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Kazuo Ishiguro.