La memòria dels lleons

Hi ha un refrany africà que diu: «Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça continuaran glorificant l’home». Aquesta idea sovint s’associa al desig de partir de zero, de ser els primers. Però és una fal·làcia romàntica: no hi ha cap grup humà sense precedents. Tota comunitat, moviment o revolució neix sobre les runes d’intents anteriors, de fracassos silenciats o memòries submergides. El nostre afany per trobar un origen absolut, una gènesi pura, no és més que un exercici de poder per esborrar les petjades d’aquells que van plantar la llavor. Perquè negar els precedents no ens fa més lliures; ens condemna a repetir errors que ja van pagar amb moneda forta els qui van venir abans.

La memòria, doncs, no és un arxiu fix ni una veritat immutable, sinó un teixit viu que es desfà i es torna a cosir a cada instant. Com va escriure Milan Kundera: «La cultura és la memòria d’un poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pensar i de viure». Per comprendre els precedents d’un grup humà, no n’hi ha prou amb excavar restes del passat; cal reconstruir-lo contínuament, interpretar-lo des del present i projectar-lo cap al futur. Cada generació reescriu la seva herència, no per falsificar-la, sinó per fer-la significativa. Aquesta reconstrucció constant és, alhora, un acte de justícia amb els silenciats i una eina d’alliberament col·lectiu: perquè qui controla la memòria controla també la identitat i el destí del grup.

Però la memòria no només és una eina de poder; també és la matèria de la felicitat. Els que són realment feliços són aquells que han aconseguit conservar el record viu de les sensacions més intenses. No hi ha felicitat sense records i potser la infelicitat col·lectiva neix sovint del buit històric. Els pobles als quals s’ha negat la memòria –per conquesta, per exili o per silenci imposat– viuen en una mena d’orfenesa existencial. No saben d’on vénen i, per tant, difícilment poden imaginar cap a on van. Per això la recuperació de la memòria no és només un exercici acadèmic o sentimental: és un acte de resistència.

En canvi, les societats que han construït els seus relats sobre els ossos d’altres cultures –esborrant-ne els noms, les cançons, les derrotes– sovint pateixen una altra malaltia: la rigidesa. No suporten la contradicció ni el dubte, perquè qualsevol escletxa podria deixar entrar els silencis que van sepultar. La seva felicitat és fràgil perquè reposa sobre l’oblit actiu. I l’oblit, quan és forçat, acaba convertint-se en un mur que també empresona els qui el van construir. Amb el temps, aquesta rigidesa esdevé ceguesa: ja no veuen els ossos que encara sobresurten de la terra, ni senten les cançons que, tot i esborrades, continuen ressonant en els indrets més impensats.

Hi ha, però, una paradoxa bella en tot això: la memòria no necessita ser perfecta per ser alliberadora. De fet, la memòria viva és erràtica, plena de forats, de relectures, d’oblit involuntari i de records contradictoris. Allò que ens fa humans no és la capacitat de recordar-ho tot, sinó de seleccionar allò que ens manté units sense convertir-ho en dogma. Un poble sense memòria és un poble sense arrels; però un poble amb una sola memòria, immutable i absoluta, és un poble sense ales.

I aquí tornem al lleó. Quan els lleons tinguin els seus historiadors, no escriuran una sola versió de la caça. N’escriuran moltes. I algunes d’elles, potser, justificaran la violència. Altres, en canvi, explicaran la por, la fam, la bellesa de la sabana i el dolor de perdre un cadell. Perquè fins i tot dins la memòria del lleó hi haurà silencis i disputes. La diferència és que, aleshores, l’home ja no serà l’únic autor.

La felicitat veritable, doncs, no consisteix a posseir la memòria íntegra del passat, sinó a saber que estem cosint-la junts, aquí i ara, amb fils que no sempre ens agraden, però que són nostres. I aquest acte de cosir –inacabat, conflictiu, col·lectiu– ja és, en si mateix, una forma de felicitat. Però, si pot ser, feu cas d’un darrer consell: no desperteu mai un lleó que dorm.