La nostra època

Vivim en l’era de les respostes immediates i les preguntes oblidades. Sabem què passa abans de saber què sentim, i compartim tot allò que no hem viscut. El nostre gran repte no és trobar la veritat, sinó recordar que la busquem. Però quan parlem d’una època ens podem referir a una etapa personal o a un període geològic. Queda clar que ens referim a un espai de temps, però aquest “temps” no és el mateix per als uns que per als altres.

Dir que vivim en “la nostra època” sembla una obvietat, però a quina època ens referim? És la mateixa època dels nostres pares o la dels nostres fills? Malgrat conviure en un mateix temps, podem assegurar que compartim les mateixes referències estètiques o culturals? Vivim en la mateixa època, sí, però viatgem a diferent velocitat i per rutes diverses. Ens trobem de tant en tant en algun punt, però després ens tornem a separar i cadascú segueix el seu camí.

I, malgrat tot, pretenem descriure una època com si tothom l’hagués viscut d’una manera semblant. Però una època, en realitat, no és un contenidor homogeni de vivències, sinó un puzle d’instants viscuts individualment, que més tard intentem encaixar en un relat col·lectiu. I és aquest relat, sovint inventat, el que acabem anomenant “època”, mentre que el temps real –el que plora, riu o calla a les cuines, als hospitals, als cotxes atrapats en un embús– es queda sense nom.

Quan parlem de la nostra època, en realitat estem parlant de dues coses alhora: d’un munt de dades objectives –guerres, tecnologies, preus del pa, modes de vestir– i d’una experiència íntima que no pot ser objectiva mai. Perquè jo puc viure la mateixa guerra que tu, però tu la vius a la teva pell i jo la visc al menjador, amb el plat de sopa que es refreda mentre veiem les bombes al televisor. I aquesta sopa que es refreda és tan part de l’època com les bombes. Però a ningú se li acut escriure la història de les sopes que es refreden. I per això les èpoques que ens expliquen els llibres sempre són una mica mentida: no perquè siguin falses, sinó perquè són netes. I l’època real, la viscuda, sempre és bruta.

Les èpoques no les escriuen els rellotges, sinó la cicatriu que cada generació tria per recordar-se. No són segments de temps, perquè el temps, en el fons, no es deixa tallar a trossos com una llonganissa. Són més aviat una manera col·lectiva d’equivocar-se. Un error compartit per milions de persones que, durant unes quantes dècades, conviuen amb la mateixa mentida còmoda: la creença que allò que els passa a ells és únic, irrepetible, i que els que vindran després seran més feliços o més desgraciats, però mai tan intensos. I quan l’època s’acaba –que sempre s’acaba, perquè les èpoques moren abans que la gent que les ha viscut–, aleshores els que queden miren enrere i diuen: «Què vam fer?» I la resposta és sempre la mateixa: vam viure com si no haguéssim de morir mai, i vam morir com si no haguéssim viscut mai.

No triem l’època que vivim. Però sempre triem l’època que volem recordar.

Foto © Zelena Srce.