Les sabates

Si hem de fer cas de la llegenda, els gals només tenien por que el cel els caigués damunt del cap. Els romans, en canvi, temien més els perills que els venien pels peus. Potser per aquesta raó Juli Cèsar es va acabar imposant, gràcies a les sabates dels seus soldats. Evidentment, també hi van intervenir altres factors, però les caligulae, reblades amb petits tatxons metàl·lics a les soles, van ser un factor importantíssim en el seu èxit. I és que caminar ferms sobre qualsevol terreny, fos sota la pluja o enfangat fins als turmells, marcava la diferència entre la retirada i la conquesta. D’aleshores ençà, el calçat ha deixat de ser un simple accessori per esdevenir una eina estratègica, un símbol d’estatus i, fins i tot, una extensió de la nostra personalitat. Perquè, al capdavall, abans de dominar el món, cal aprendre a trepitjar-lo amb bon peu.

Durant segles, l’ofici de sabater va mantenir un estatus entre els altres gremis artesans. Unes bones sabates eren per a tota la vida, o gairebé. No es llençaven, es reparaven. La sola es reforçava, la pell s’engreixava, i els tatxons es canviaven un per un. El sabater no era un simple venedor: era un conservador de la mobilitat, un metge dels peus abans que existissin els podòlegs. I els seus clients no hi anaven per moda, sinó per necessitat. Amb el temps, però, la Revolució Industrial va capgirar-ho tot. Arribaren les fàbriques, el cuir sintètic i les soles enganxades en fred. De sobte, tenir un bon parell de sabates ja no volia dir “que durés”, sinó “que lluís”. I el sabater va passar de mestre artesà a últim recurs.

Però abans que les fàbriques dictessin les modes, l’ofici estava lligat a la devoció. La tradició explica que al segle III, dos germans romans anomenats Crispí i Crispinià, procedents d’una família noble, van fugir de la persecució dels cristians i van anar a parar a la ciutat de Soissons, a la Gàl·lia. Allà, per no ser una càrrega per a ningú i poder ajudar els més pobres, van aprendre l’ofici de sabaters. Treballaven de nit per poder predicar l’Evangeli durant el dia, i venien les sabates a preus tan baixos que tothom en podia tenir. 

La seva generositat, però, va despertar les sospites del governador romà Rictiovarus, que els va fer detenir. Com que es van negar a renunciar a la seva fe, els van sotmetre a tortures terribles. En sobreviure miraculosament a tots els turments, el governador, desesperat, va ordenar finalment que els decapitessin. Corria l’any 286. Crispí i Crispinià es van convertir en els sants patrons dels sabaters. Segles més tard, la seva festivitat, el 25 d’octubre, esdevindria immortal gràcies a William Shakespeare, qui a l’arenga d’abans de la batalla de l’obra Enric V va convertir aquells dos humils sabaters en el símbol d’una germanor eterna: «We few, we happy few, we band of brothers».

El 25 d’octubre de 1938 les coses ja s’havien posat magres al front de l’Ebre. Els soldats de les darreres lleves eren obligats a aportar plat i cullera, la manta i les sabates. Unes sabates com les que esmentava Josep Gual Lloberes en un poema que després va musicar Teresa Rebull: «Des de l’any trenta-vuit / jo no havia tornat / a la serra d’en Pàndols. / I a la cova han quedat / les sabates d’en Jaume. / Dins d’un plat enfangat / tres cascots de metralla». Eren aquelles mateixes sabates que molts utilitzaven, en la fugida, com a darrer amagatall dels papers. Una documentació que, tal com ens explicava un oncle de la meva mare, calia guardar, però de la qual no es podien desprendre.

Són les mateixes sabates, si fa no fa, que les milícies feixistes hongareses obligaven a treure’s abans d’afusellar les seves víctimes a la vora del Danubi, a Budapest. Les que avui es veuen al llarg del marge dret del riu, a tocar del Parlament, no són un monument qualsevol. Seixanta parells de sabates de ferro colat romanen buides, ancorades al terra de pedra, com el record que es nega a marxar corrent avall. Són botes de treballador, sabates de senyor, talons de dona i fins i tot sabatetes d’infant. Com les d’en Jaume, com les dels happy few, com les que feien Crispí i Crispinià.

Cada parell recorda una persona que, entre 1944 i 1945, va ser executada per la milícia feixista de la Creu Fletxada. Les obligaven a descalçar-se –la sabata era un article de valor al mercat negre– i després els disparaven. El cos queia a l’aigua i desapareixia riu avall; només la sabata, buida i inservible, quedava com a testimoni d’allò que havia estat. Inaugurat l’any 2005 per l’escultor Gyula Pauer i el director Can Togay, el memorial no exhibeix noms ni banderes, només sabates. Perquè, sovint, l’últim que es perd no és la vida, sinó la petjada que deixem enrere. I aquestes sabates de ferro colat, òrfenes i eternes, ens recorden que caminar és, abans que res, una forma de ser al món. Que l’infern no ens cau del cel, sinó que comença sota els nostres peus, i que perdre les sabates, de vegades, és el primer pas per perdre-ho tot.

Padova. foto © Zelena Srec.