Quan el plural importa

«No hi ha llibertat, només llibertats concretes i limitades.» Aquesta era la premissa amb què Benito Mussolini justificava la subordinació dels drets individuals a la voluntat de l’Estat feixista. Per al dictador italià, la llibertat abstracta –entesa com a autodeterminació universal– era una quimera perillosa; en el seu lloc, només existien llibertats atorgades, parcel·lades i sempre revocables: llibertat de culte, de premsa o d’associació, però dins d’uns marges estrictes. Aquesta visió instrumental va impregnar la propaganda feixista, i encara avui ressona en discursos autoritaris que redefineixen el significat de “ser lliure” per buidar-lo de contingut real. Entendre aquesta subtil, però decisiva diferència semàntica és clau per reconèixer quan la democràcia es debilita des de dins.

Ja fa temps que sentim a dir que no hi ha “cultura” sinó “cultures”. Ve a ser el mateix? En ambdós casos, el plural actua com una eina de control. La diferència és qui l’exerceix: mentre que Mussolini subordinava l’individu a l’Estat, en certes versions del multiculturalisme extrem el control recau en els “líders comunitaris” que dicten què significa pertànyer a una cultura. Defensar la diversitat cultural sol ser positiu i respectuós, però el plural “cultures” també pot tenir aspectes negatius. Per exemple, pot servir per relativitzar-ho tot i justificar pràctiques que van contra els drets humans, o per fragmentar la societat en grups tancats que no es comuniquen entre ells. O fins i tot per evitar defensar uns valors comuns que haurien de ser per a tothom. Al final, el mateix recurs de parlar en plural pot amagar intencions molt diferents.

Pensem en dos exemples concrets. A l’Àfrica i l’Orient Mitjà, algunes cultures practiquen la mutilació genital femenina com una tradició ancestral. Si ho mirem des del respecte a la diversitat de “cultures”, podríem sentir-nos obligats a acceptar-ho sense dir res. Un altre cas és l’infanticidi en certes tribus aïllades, on maten els bessons o els nounats amb malformacions perquè els consideren un mal presagi. Aquí l’argument del pluralisme cultural pot servir per justificar violacions greus dels drets humans. I aleshores el paral·lelisme amb Mussolini es fa incòmode: ell fragmentava la llibertat per controlar; nosaltres, sense voler, podem fragmentar la humanitat per no haver de jutjar.

I no sóc jo sol qui ho diu. Pensadors com Zygmunt Bauman alertaven que el multiculturalisme pot convertir les minories en “fortaleses assetjades”, tancades dins la seva herència per por a perdre’s. Kenan Malik hi afegeix que, en lloc d’unir ciutadans com a iguals, les divideix en grups que es giren cap endins. Giovanni Sartori parlava de “guetos” i de pèrdua de cohesió social. I feministes com Anne Phillips i Susan Moller Okin denuncien que això acaba protegint pràctiques patriarcals dins de les comunitats en nom del respecte. Al final, defensar “cultures” pot atrapar les persones en dinàmiques que no haurien de ser perdonables.

Fins i tot informes acadèmics com les Réflexions sur les diversités mondiales (2013), coordinat per Jamal Eddine Naji i Yves Théorêt per a la xarxa Orbicom de la UNESCO, alerten del perill. Adverteixen que el terme “diversitat cultural” pot convertir-se en una etiqueta buida, més útil per al màrqueting institucional que per a la inclusió real. I que el multiculturalisme, si no es treballa bé, deriva en societats fragmentades en guetos. La solució que proposen no és tornar a una “cultura única” (que seria un altre monoculturalisme tancat), sinó avançar cap a una autèntica interculturalitat: un espai on les cultures es relacionin i dialoguin, però sempre sota un marc compartit de drets humans. Aquest marc és el que ens permet, precisament, condemnar la mutilació genital o l’infanticidi sense por de semblar poc respectuosos. Perquè sinó, el bonic plural “cultures” pot acabar sent només una façana que amaga desigualtats profundes. I aleshores, sense voler-ho, hauríem après la lliçó equivocada del feixisme.

iPhoto Quim Curbet.