Travessia nocturna

Quan em desperto a mitjanit, començo a donar voltes en el llit i m’assalta en bucle una mateixa idea, sempre la mateixa, com un disc ratllat que no puc aturar i em rosega per dins. És com una mena de remor interna que es nega a dissoldre’s, un pensament enganxifós que fa tic-tac en la foscor mentre jo em giro i regiro. Em venen al cap records fútils, barrejats en una mena de còctel estrany, que es van engrandint com una bola de neu i ja no hi ha lloc per a res més que no sigui la idea per ella mateixa. Avui he pensat que potser el millor que puc fer és desprendre-me’n escrivint.

De nit apareixen de sobte rostres que creies oblidats, indrets que vas habitar passatgerament, gestos, ombres, cabòries absurdes, que durant el dia queden ocultes perquè no tindria sentit arrossegar-les contínuament. Però a les dues de la matinada tot agafa una altra dimensió: el que era banal esdevé obsessiu, i el que hauria d’haver prescrit torna a florir com si fos ahir. El cervell és com un gran receptacle de materials diversos, petits objectes neuronals que van quedant oblidats pels racons i que apareixen quan menys t’ho esperes. S’hauria de fer neteja de tant en tant, però no trobes mai el moment o simplement no pots, perquè hi ha com una mena de vidre gruixut que t’impedeix tocar-los. A vegades, seria tan simple com posar-los en la lleixa que els correspon.

Sé que tard o d’hora m’adormiré i es tancarà la porta d’aquest rebost absurd, i que em llevaré, com sempre, amb els quefers del dia pel davant, oblidant-me d’aquest regirament inútil, fins que tornin, en una altra nit insomne. Però ara, en aquest precís instant, jo continuo donant voltes, cercant la postura correcta, sense trobar-la mai del tot. La sang sembla que vulgui fluir en sentit contrari i els sucs gàstrics produeixen el mateix soroll que les canonades en un celobert.

A fora ressona el sotragueig d’un carretó dels escombriaires que va buidant els petits contenidors de reciclatge dels veïns i després arriba el camió, que bufa una mica més del compte a causa de la mica de pujada que fa el carrer. El soroll del vidre trencat i les ampolles que rodolen em recorda que el món segueix el seu curs implacable, mentre jo estic aquí, atrapat en aquesta vigília estèril. La maniobra acaba amb un so hidràulic i el rondineig del motor que va desapareixent carrer amunt. Després torna el silenci a fora i només sento el soroll del cap. Són gairebé les tres de la matinada.

Agafo un volum d’en Pla i començo a llegir En mar. L’habitació aviat sembla la cabina del Città di Messina. Les olors de naftalina i paper vell es barregen amb la llum groguenca del flexo; el vaivé de les frases em balanceja com si realment hi hagués maror al golf de Roses. Després de vint pàgines, tanco el llibre i apago el llum de la tauleta, i espero arribar a bon port. L’insomni, si més no, m’ha concedit aquesta travessia.