Cambra d’estiu

El dia té moltes hores i totes tenen alguna mena d’utilitat: hi ha l’hora de llevar-se, l’hora de dormir, l’hora de menjar, de treballar, de reposar. També hi ha l’hora de pregar –per a qui prega–, l’hora de llegir –per a qui llegeix–, l’hora d’estimar –quan un és jove– i l’hora de viure o de morir, i d’això darrer ningú se n’estalvia. 

Totes les hores són bones i són dolentes, unes serveixen per omplir de contingut els rellotges i unes altres per a buidar-los. Però n’hi ha una que ens transcendeix i ens aclapara durant uns quants mesos de l’any, sobretot als qui habitem aquestes latituds: és l’hora del sol, que no admet distraccions ni excuses.

De petits, quan arribaven les vacances d’estiu, aquest moment era absolutament impracticable: no es podia fer res, blackout total. A aquella hora ja s’havia d’haver dinat i no es podia anar a banyar –si tenies la platja o la piscina a prop– perquè et podies quedar petrificat com la dona de Lot. El món desapareixia darrere de les persianes i es reduïa a unes levíssimes escletxes de llum, que potser només algun poeta va gosar comptar. 

Es tancaven les finestres, es passaven les cortines i es feia un silenci profund, trencat molt de tant en tant per les passes d’algun insensat pel carrer o per l’espetec fugaç d’una furgoneta carregada de caixes de Coca-Cola. Tot semblava en suspens, com si la vida hagués decidit aturar-se perquè l’astre radiant no guanyés la partida.

L’hora del sol només podia ser viscuda des del recer més obscur de les cases, flotant entre el paviment hidràulic de les habitacions i l’enguixat dels sostres. Ens quedàvem quiets en un racó, com els gats, aguantant gairebé la respiració i deixant que el món girés sota els nostres peus molt lentament, per tal de no provocar una fricció indesitjada. 

Era una treva forçada, una mena de litúrgia on l’única divinitat era la calor. I nosaltres, els seus fidels involuntaris, apreníem a respectar-la com qui respecta un tigre adormit però a punt de despertar-se. El temps, malgrat tot, intentava obrir-se pas entre la boira gelatinosa que semblava sorgir del ventre de la terra. 

L’asfalt, allà on n’hi havia, es fonia sota les rodes dels camions, i el fang dels camins i dels vorals, modelat pacientment per unes pluges que ara semblaven inversemblants, es petrificava com els objectes que es coïen en els forns dels terrissaires. L’aire se solidificava, el vent s’aturava i el so de les campanes s’esmorteïa com si sonessin des del fons del mar.

Ara, quan ja em sembla que no hi ha cap mena de diferència entre el somni i el record, m’adono que m’ha quedat gravada aquella sensació inquietant de placidesa immòbil. Diuen que l’escalfor dilata els cossos, però jo crec que també dilata els records. Potser per aquesta raó em sembla que les hores eren més llargues a l’estiu que a l’hivern.

L’hora del sol era com una mena de paper assecant que absorbia l’excés de realitat líquida de tots els moments que havíem viscut durant el matí. Després venia l’hora dels deures, de recuperar tot el temps que havíem perdut ves a saber com durant el curs, omplint d’adverbis i de multiplicacions les llibretes quadriculades, abans que arribés un mes de setembre que ens tornaria a xuclar definitivament cap a una tardor plena d’hores «que se’n van de pressa». 

Avui, mirant la persiana que he posat a casa, amb tots els seus «horitzons rectes i prims», m’han vingut al cap totes aquestes coses i han acabat barrejades amb un poema de Gabriel Ferrater, uns versos que passaven de puntetes pel passadís, inflamats per la radiació extrema de l’hora del sol.