Dos gats no fan un gos

Em pregunto per què insistim a buscar en les relacions humanes una lògica matemàtica que no tenen. Sovint esperem que sumant afectes n’obtindrem un de més gran, o que ajuntant persones semblants en multiplicarem les virtuts, com si l’amor o l’amistat funcionessin amb la precisió d’una calculadora. Però les persones no som números, i la química dels vincles escapa a qualsevol algoritme: pots ajuntar dos éssers adorables i no aconseguir-ne cap entesa perquè, simplement, dos gats no fan un gos.

La felicitat té aquesta naturalesa volàtil i esquiva que la fa refractària a qualsevol intent de suma; podem viure molts moments bells sense que això en garanteixi un d’encara més gran. Però el dolor, ai, el dolor sí que entén d’aritmètica. Cada ensopegada es registra en el cos com una cicatriu que no s’esborra, cada pèrdua s’afegeix a l’anterior com un pes que doblega l’esquena. Mentre l’alegria és efímera i rebel a la multiplicació, les desgràcies, en canvi, sí que són acumulatives.

Els germans Baudelaire en sabrien molt, d’això. A Una sèrie de catastròfiques desgràcies, el cronista Lemony Snicket ens adverteix una vegada i una altra que el que llegirem és una història plena de desesperança, no perquè sigui cruel, sinó perquè entén que la vida, de vegades, funciona així: les alegries passen com lluernes que s’encenen i s’apaguen, però les penes s’instal·len, s’acumulen, es tornen paisatge. Des que un incendi els va prendre els pares i la llar als Baudelaire, la seva vida és un catàleg de com una tragèdia no substitueix l’anterior sinó que s’hi afegeix: primer el cruel comte Olaf, després guardians que moren o els abandonen, més tard l’acusació d’un assassinat que no han comès, i sempre la incomprensió d’un món d’adults que es nega a veure la veritat. Per als Baudelaire, cada final feliç possible és només la pausa abans de la següent desgràcia.

Potser per això l’engany funciona tan bé: perquè neix d’una convicció autèntica. Quan Daniel Handler va rebre el consell editorial de provar sort amb el públic juvenil, la seva negativa inicial no era capritxosa, sinó coherent amb una idea molt arrelada sobre què podia ser un llibre per a nens. Fins que va comprendre que la solució no era rebaixar el to, sinó canviar de gènere: en lloc d’un conte de fades, en faria un de desgràcies. Així van néixer els orfes Baudelaire i el seu cronista, Lemony Snicket, un pseudònim que aviat va adquirir vida pròpia fins a esdevenir un personatge més de la sèrie. Handler va entendre que la clau era la coherència del joc: si creaves un narrador fictici, havies de defensar-lo com a real en entrevistes i presentacions, estendre la ficció més enllà de les pàgines.

Però l’acumulació més fascinant de l’univers Snicket no és la de desgràcies, sinó la de referències. Lemony Snicket –o Daniel Handler– teixeix una xarxa intertextual tan densa que cada relectura en revela de noves: els orfes Baudelaire deuen el cognom al poeta maleït Charles Baudelaire, però Violet també remet a l’“hora violeta” d’Eliot, mentre que Klaus i Sunny prenen nom de Claus i Sunny von Bülow, el matrimoni protagonista d’un sonat cas de coma induïda. El senyor Poe, amb els seus fills Edgar i Albert, és un homenatge a Edgar Allan Poe, i el detectiu Dupin que apareix a La ciutat maleïda és el mateix que Poe va crear per als seus relats. Isadora i Duncan Quagmire evoquen la ballarina Isadora Duncan, que va morir estrangulada per la seva pròpia bufanda, una mort tan absurda com les que persegueixen els Baudelaire. El doctor Orwell, a El molí esgarrifós, és una picada d’ullet a George Orwell, i els Squalor –Esmé i Jerome– són un homenatge a J.D. Salinger i el seu relat For Esmé - with Love and Squalor. El nombre de pisos de l’edifici dels Squalor –48 o 84?– és una altra referència orwelliana, i el Lot 49 que no se subhasta és un guinyo a Thomas Pynchon. Fins i tot el carnestoltes d’El carnaval carnívor s’anomena Calígari pel Gabinet del Doctor Caligari, i els habitants de l’illa final barregen La tempesta de Shakespeare amb Robinson Crusoe i Moby Dick. I Beatrice, la dedicatòria eterna de Snicket, és alhora la Beatriu de Dante i la Béatrice de Baudelaire, una dona morta i obsessiva que travessa tota la sèrie com un fantasma.

Handler construeix així una mena de palimpsest literari on cada nom és una porta a una altra història, una acumulació de lectures que converteix els llibres infantils en un joc de detectius per a adults. Perquè si alguna cosa entén aquest autor és que les històries, com les desgràcies, mai no vénen soles: sempre arrosseguen amb elles totes les que les han precedides. Dos gats no fan un gos, però tretze llibres plens de calamitats poden fer, ben mirat, una obra mestra.