El declivi de les gavines

L’hostal de la Gavina i la urbanització que l’envolta és un dels paratges més curiosos de la Costa Brava i potser també un dels més característics. De la platja de Sant Pol fins a la de sa Conca hi ha un camí de ronda que es va construir a imatge i semblança dels de la Costa Blava provençal. Avui, quan jo passava pel davant, un Rolls blanc, una mica antiquat, ha pujat lentament cap a l’entrada de l’hotel. Mentrestant, un grup de gavians que s’havien posat damunt de la barana del camí –tres o quatre– vigilaven atentament els turistes que es banyaven o que prenien el sol damunt la sorra granelluda de la platja. 

L’espectacle m’ha transportat a una altra època –cinquanta o seixanta anys enrere–, quan el món era com era i nosaltres semblaven extres d’una pel·lícula de Fellini. L’hostal de la Gavina, amb els seus murs blancs, i les casetes de bany, de tots colors, vora la platja, són probablement les úniques coses que s’ha conservat incòlumes a s’Agaró. Tot ha canviat, a la platja ja no es veu gent llegint aquells llibrets “de poche”, tintats de colors vius, ara qui més qui menys té un mòbil o una tauleta. Fins i tot les gavines semblen animals diferents, més propis d’una pel·lícula de Hitchcock que del gran titellaire del cinema italià.

Fa relativament poc, les gavines es consideraven uns animals nobles i associats sempre a ambients marins, voleiant entre dofins i veles blanques. La gavina protagonitzava airoses històries, poemes i havaneres. El seu vol era elegant, les seves ales fotogèniques i s’alimentava essencialment de criatures marines que caçava amb el seu bec. Però avui dia la gavina ha deixat de ser un símbol lliure i romàntic. Ja no només habita els penya-segats o els ports pesquers: ha colonitzat terrasses, abocadors i places de les ciutats costaneres, i fins i tot de l’interior. Els seus crits ja no evoquen mar o llunyania, sinó baralles per restes de menjar ràpid; el seu bec, abans eina de pescadora experta, ara obre bosses d’escombraries i roba entrepans de les mans dels nens. 

Aquesta transformació, però, diu menys de l’ocell que de nosaltres: les gavines només han adaptat la seva intel·ligència i oportunisme a un entorn que els hem ofert. El litoral ple de formigó, la sobrepesca que buida el mar i la gestió deficient de les deixalles les han empès a buscar una nova taula parada. Així, la noblesa original d’aquell ocell marítim no ha desaparegut del tot: senzillament, s’ha hagut de reinventar. I potser, en lloc de maleir-les, hauríem de mirar la gavina que grata una bossa de plàstic com l’espill incòmode de la nostra relació amb el medi.

Les gavines han canviat, això és evident, i han canviat també els turistes. De tot n’hi ha molt, potser massa. Les havaneres que parlaven de gavines ja són cançons d’un altre temps, el món s’ha fet petit i ara sonen estranyes melodies de reggaeton. Els Rolls-Royce han anat envellint juntament amb els seus propietaris i nosaltres, amb l’edat, hem passat només d’extres anònims a secundaris amb caràcter. Tots els estius de la nostra vida han anat quedant enrere, acumulats un damunt de l’altre, vigilats de prop per gavines malcarades, i els records pengen de les agulles d’un pi retorçat pel vent, com gotes d’aigua, llàgrimes que ha esquitxat una onada, a punt de caure damunt del camí de ronda, perquè saben que la terra les reclama. I nosaltres sabem també, tal com ja ens havia advertit Valéry, que el futur ja no és el que era.