Elogi del «llistín»

Hi va haver un temps en què el pes del coneixement d’una ciutat es mesurava en quilos de paper groguenc. Totes les cases compartien un mateix llibre sagrat, sovint col·locat sota l’aparell de baquelita o amagat al calaix del rebedor: la guia telefònica, el “llistín”. Sovint era el llibre més voluminós de la casa, més que el Quixot o que la Bíblia. Aquell objecte, amb el seu tacte de paper fi, era l’únic pont que ens connectava amb la resta del món abans de l’arribada dels cercadors digitals. Avui, aquestes guies són relíquies d’una era analògica que ja ens sembla tan llunyana com la mateixa impremta de Gutenberg. De fet, ja no en guardo cap.

Aquesta finestra a la societat era un volum gruixut i pesat de milers de pàgines, una llista inesgotable de noms i de cognoms, de la A a la Z. No hi havia algoritmes ni barres de cerca; només el rastreig pacient d’un dit que lliscava per columnes infinites fins a trobar el número desitjat. Tot i que la seva funció oficial era facilitar la comunicació, aquests totxos de paper van acabar tenint mil vides a les nostres llars. Qui no ha utilitzat mai una guia telefònica com a alça per a una cadira o com a eina improvisada de premsatge de flors o de documents en un moment de necessitat?

Recordo que, una vegada a l’any, passava un repartidor per les cases i et deixava la guia nova i s’enduia la vella, era un moment emocionant. Durant uns dies era la novetat de cada casa i es repassava amb curiositat, cercant ves a saber què. Sembla impensable en l’era de la protecció de dades, però no fa gaire tothom acceptava que el seu nom, adreça i número de telèfon estiguessin impresos en un llibre distribuït per milers de llars. Les guies telefòniques eren el cens més democràtic i públic que ha existit mai: una llista on tothom hi era, i on no figurar era gairebé com no existir socialment. Era un contracte implícit de transparència on el desig d’estar connectat passava per sobre de qualsevol recel, formant una teranyina de contactes que abraçava des de veïns fins a negocis.

Ara les trobo a faltar aquelles guies, perquè eren com una mena d’enciclopèdia de noms i de cognoms, de tots els possibles i, fins i tot, dels més improbables. Fullejar aquelles pàgines del llistín era descobrir la riquesa onomàstica del nostre entorn, un inventari humà on cognoms exòtics convivien amb els més comuns en una igualtat absoluta. Avui, la cerca digital és quirúrgica i freda; ja no ens perdem per les lletres de l’abecedari ni topem per atzar amb un veí o un conegut mentre busquem un altre contacte. Amb la seva desaparició, hem perdut aquest mirall de paper que ens recordava, d’un sol cop d’ull, qui érem i on vivíem tots plegats.

És un fenomen semblant al que ens passa quan deixem de llegir diaris en paper: ara només veiem allò que cerquem i la resta de notícies ens passen per alt. Igual que qui compra llibres per Amazon i es perd tot el fons que s’exposa a les llibreries, l’algoritme ens tanca en una bombolla d’eficiència que ens priva de la descoberta accidental. En les velles guies, el camí cap a un número ens feia descobrir, entre en Vila i en Vilagran, per atzar, deu noms més. Hem guanyat rapidesa, però hem perdut la capacitat de sorprendre’ns amb tot allò que no buscàvem i que, tanmateix, també formava part de la nostra realitat.