La bona fusta

Hi ha persones que semblen immunes al pas del temps i a les adversitats, com si estiguessin fetes d’un material especial. En català, ens referim a aquesta fortalesa física i moral amb l’expressió «de bona fusta». Aquesta metàfora, potser d’arrel marinera i constructora, evoca la resistència de les bigues o dels vaixells fets amb materials nobles com el roure, que aguanten els cops i el desgast sense doblegar-se. Dir d’algú que és de bona fusta és lloar-ne la integritat, la bona salut i la capacitat de superació davant les tempestes de la vida; un elogi a la resiliència humana.

És curiós constatar que no diríem mai d’una persona, i ni tampoc d’un objecte, que és de bon metall o d’un plàstic excel·lent, que també n’hi deu haver. Una aplicació informàtica no la lloem perquè està molt ben programada, ni d’un diari en diem que està imprès en molt bon paper, perquè no hi ha res més efímer que el paper premsa, i, a més, perquè els diaris que encara s’imprimeixen ho fan tots en unes mateixes rotatives i exactament amb el mateix format i el mateix tipus de paper. 

Ni tan sols les obres d’art ara n’apreciem la qualitat del material amb què estan fetes. D’un Plensa ningú en lloa la resina de polièster o la fibra de vidre. Moltes de les obres contemporànies queden sota un misteriós “obra mixta” que pot ser qualsevol cosa i en molts casos val més no saber-ho. El marbre, el bronze i altres materials nobles han passat a la història.

Si ens hi fixem, avui en dia tot allò que abans es valorava com un plus, ara passa desapercebut. Encara més, fins i tot aquesta “desaparició” s’entén com un valor afegit. Adrian Frutiger, el dissenyador del famós tipus “Helvètica”, deia que «si recordes la forma de la cullera amb la qual t’has menjat la sopa, vol dir que la seva forma és incorrecta». És una mica el mateix que passa amb el cinema, si la gent surt de la sala alabant la música o la fotografia, és senyal evident que consideren que la pel·lícula és dolenta.

Aquesta reflexió ens porta a una paradoxa curiosa: mentre que abans la noblesa del material garantia la permanència i el valor simbòlic de l’obra, ara allò que s’imposa és la idea, el concepte, l’efecte efímer. Potser per això, quan volem elogiar algú que no es trenca davant les dificultats, encara ens agrada recórrer a la imatge de la fusta bona, no pas a la del plàstic reciclat o del formigó armat. 

Podria acabar aquest article amb aquella famosa frase que sentíem dels germans Marx, quan necessitaven més fusta per la caldera del tren: «Más madera, que es la guerra!», però en realitat en Groucho no la va pronunciar mai, era una adaptació del doblatge en castellà de l’època, en l’original cridava: «Timber! Timber!», tronc, tronc.

La fusta, a diferència d’altres materials moderns, envelleix, es clivella, però resisteix amb dignitat. I aquesta dignitat, feta de cicatrius i de memòria, és justament allò que encara valorem en una persona: no que sigui indestructible, sinó que, malgrat els cops, es mantingui dreta, com un bon vaixell o una biga centenària. I, si no hi ha més remei, la tirem a la caldera: «Timber! Timber!»

iPhoto Quim Curbet