La distopia som nosaltres

Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre, dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç, proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451, descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present.

El que no plantejaven en cap d’aquestes tres grans distopies era el “com” s’hi va arribar, d’on sorgien aquests malsons. Ni Orwell, ni Huxley, ni Bradbury dedicaven ni una pàgina a explicar quin va ser el cataclisme, la guerra, la revolució o la llei concreta que va transformar la societat lliure en aquells engranatges opressors. No sabem com va pujar el Partit al poder a Mil nou-cents vuitanta-quatre. Ignorem quin va ser l’instant exacte en què els humans van decidir canviar el dolor pel soma a Un món feliç. I desconeixem qui va signar el decret que va convertir els bombers en cremadors de llibres a Fahrenheit 451. No hi ha un “abans” definit. Els tres autors presenten el món distòpic ja en plena forma, com una gàbia de la qual no es veu la porta d’entrada. I aquest silenci no és casual: vol dir que el perill no ve d’un desastre extern i llunyà, sinó que s’ha instal·lat de manera tan gradual, tan còmoda, que ningú no va veure quan va començar.

La raó és que la distopia som nosaltres. Aquesta és la veritat incòmoda que els tres autors insinuen sense arribar a dir del tot. Els tres autors ens van voler advertir que el món que retraten no ve imposat per un dictador boig ni per una invasió alienígena: neix de les nostres petites decisions quotidianes. De la comoditat per deixar-nos vigilar a canvi de seguretat. De la mandra per pensar i la pressa per sentir-nos feliços. De la por a allò que no entenem i la facilitat de cremar-ho o ignorar-ho. No hi va haver un cop d’estat sobtat ni una nit dels ganivets llargs. Simplement, un dia, vam preferir la pantalla al llibre, la pastilla a la reflexió i l’obediència a la rebel·lia. I quan vam voler adonar-nos-en, ja vivíem dins de la distopia. I l’havíem construït nosaltres mateixos.

La història ens ho ha anat explicant amb ets i uts, i no aprenem. Ara els llibreters fan una campanya amb aquest lema: «Combat la distopia, tria la llibreria». Però, el problema, crec jo, no és tant el risc de quedar-nos sense llibreries, sinó de quedar-nos sense llibreters. És exactament el mateix que ha passat amb les sabateries, les rellotgeries o les ferreteries: n’hi continuen havent, però sense sabaters, sense rellotgers i sense ferrers. Perquè una llibreria sense llibreter és només un magatzem de paper. I una societat sense persones que sàpiguen què fan, per què ho fan i per a qui ho fan –sense artesans del pensament, de la paraula i del saber– és una societat a punt per cremar els llibres sense necessitat de bombers, a punt per empassar-se el soma sense que ningú l’hi posi a la boca, a punt per mirar la pantalla i aplaudir el Gran Germà. La distopia no arribarà amb botes de militar. Arribarà el dia que ja no quedi ningú que sàpiga per què val la pena resistir-s’hi.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

  1. Camil30/7/26

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Camil30/7/26

      Gràcies Quim per la reflexió.
      El tema no és que "qui més qui menys ho sàpiga", sinó que, qui més, ho tingui present. Present sobretot en les ocasions importants: a les convocatòries electorals , al llegir i adherir-se a manifestos, al escoltar o veure els noticiaris, a ........I per això hi ha una eina excel·lent: la memòria, la memòria viscuda i la memòria transmesa. I en l'exercici de la memòria, sigui la històrica, la democràtica, la familiar, tots hi tenim un paper. El teu és ben patent.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sobre la utilitat de l’escriptura

Imatge
En Pla deia que a vegades escrius i no surt res, i llavors «vostè encén una cigarreta i espera». Però jo no vaig aprendre mai l’art de fumar, quan ho podia haver fet, en una època en què els paquets de tabac encara no venien il·lustrats amb imatges de tumors malignes. Només vaig practicar durant un temps l’ús de la pipa, però el meu coll, fràgil i irritable, m’ho va fer deixar. I ara escric com puc i surt el que surt, no he sabut mai cultivar cap vici important ni m’ha turmentat cap malaltia digna de ser explicada en les entrevistes de promoció dels llibres. La vida és com un ball amb els ulls closos: un moviment constant cap a la incertesa, on no ens guien les imatges, sinó el batec d’allò que sentim. El món no és la màquina expenedora que imaginàvem de petits; sovint encara li demanem certeses i ens torna preguntes, però és precisament en aquest buit entre el que esperàvem i el que rebem on aprenem a caminar a les palpentes. En Pla també deia que «davant la incertesa, el millor és no...
Llegeix més »

La lliçó d’un fèmur curat

Imatge
Sovint pensem que la civilització va néixer amb la invenció de la roda o el domini del foc. Tanmateix, hi ha una cèlebre anècdota, sovint atribuïda a l’antropòloga Margaret Mead, que situa l’origen en un lloc molt més humil i commovedor: un fèmur curat. En el món salvatge, una cama trencada és una sentència de mort; un animal ferit no pot caçar ni fugir del perill. Però un os soldat en un esquelet antic és la prova d’un compromís: un fèmur triga entre dos i tres mesos a recuperar la seva solidesa, i durant tot aquest temps algú es va haver d’aturar per cuidar el ferit, alimentar-lo i protegir-lo. Aquell os no és només biologia; és la primera empremta d’una solidaritat activa i el moment exacte en què deixem de ser simples supervivents per esdevenir humans. Tanmateix, si la cura del cos va marcar l’inici del grup, potser una altra fita que denotaria l’origen de la civilització seria l’altruisme intel·lectual. En intentar fer entendre alguna cosa a algú, es renuncia simultàniament a un s...
Llegeix més »

La biblioteca

Imatge
Si passo per davant d’una papereria, és probable que caigui en la temptació d’entrar-hi. Puc passar-me moltes estones remenant llibretes, carpetes i tota mena d’estris d’escriptura. Entre els llibres d’una llibreria també m’hi sento còmode, sobretot si estan exposats correctament amb la portada a la vista i no has de girar el coll per anar llegint els lloms, i el llibreter/a no et vigila amb la mateixa cara de pomes agres d’un vigilant jurat.   Amb les biblioteques, darrerament em passa una cosa molt estranya, perquè, crec jo, que han de ser sobretot un espai acollidor, i ara no totes ho són. Les més modernes semblen naus industrials o museus d’art modern on hi ha de tot menys llibres a la vista. Potser estic antiquat, però m’agrada el caliu, una cadira mínimament còmoda, llum natural –però no grans finestrals– i, sobretot, llibres que et mirin de front, que et desafiïn a obrir-los. Sense tot això, una biblioteca, per molts premis d’arquitectura i molts ordinadors a la sala de...
Llegeix més »

L’espera

Imatge
Tots som fruit d’un temps d’espera i hem vingut a aquest món a gruar. El Registre Civil no és altra cosa que una llarga llista d’espera des del naixement fins a la defunció. Des del primer moment la vida ens alça la mà davant del nas: «espera!». Ets massa jove, ets massa vell, ets massa alt, ets massa baix, massa ric, massa pobre. Espera. I nosaltres obeïm, pleguem els braços, asseguts en el banc, si és que la sella està lliure. Transitem sempre pel vial on hi ha l’embús i anem a comprar precisament a la parada del mercat amb més gent fent cua. Som carn de sala d’espera, de demanar tanda. Portem a la mà un paperet amb un número i no sabem mai quan ens tocarà i quan ens toca ja estem pensant en quina serà la pròxima espera. Sempre ets un desconegut per qui et fa esperar. Ets un carnet a punt de caducar, un contracte amb data de venciment, un compte corrent amb números vermells. «Torna demà», «demana hora per telèfon», «havia reservat taula?», «ja li trucaran», «El pollastre l’havia enca...
Llegeix més »

Una llengua a punt d’orgue

Imatge
La recepció internacional del  Diari d’Anna Frank  ha estat tan massiva que, per a molts lectors, l’obra s’ha convertit en un reflex de la seva pròpia llengua. Traduïda a més de setanta idiomes, la veu d’Anna és imaginada en castellà, anglès, francès o italià com si hagués estat concebuda originàriament en aquestes llengües. Aquesta apropiació cultural, comprensible per la universalitat del testimoni, comporta, però, un oblit: que les paraules escrites entre 1942 i 1944 ho van ser en neerlandès, la llengua de l’exili i del silenci que l’envoltava. El neerlandès, sovint percebut com una llengua petita en el conjunt europeu, és, tanmateix, un vehicle cultural de primera magnitud. Des de l’Edat d’Or flamenca i neerlandesa fins a la narrativa contemporània, ha estat el mitjà d’expressió d’una tradició literària rica i diversa. Autors com Multatuli, Cees Nooteboom o Margriet de Moor han conreat una prosa d’una precisió i sensibilitat notables. Però, a diferència del francès o l’ang...
Llegeix més »

Navegant pel mar de les paraules

Imatge
L’any 1967, Italo Calvino va acceptar el repte de traduir  Les fleurs bleues  de Raymond Queneau, una obra farcida de jocs de paraules, neologismes i anacronismes lingüístics. Lluny de buscar una literalitat impossible, Calvino va optar per una «traducció inventiva». Per a ell, no es tractava de traslladar paraules, sinó de recrear l’esperit lúdic de l’original. Va entendre que, per ser fidel a Queneau, calia ser infidel al diccionari: va inventar paraules i va adaptar el ritme de les frases perquè la música de l’italià ressonés amb la mateixa ironia i llibertat que el francès original. Aquesta col·laboració va ser crucial per a l’evolució de Calvino, ja que el va apropar definitivament a l’Oulipo, “l’obrador de literatura potencial” creat pel mateix Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. En la seva versió d’ I fiori blu , l’autor italià va demostrar que la precisió que ell mateix defensava a  Il mare dell’oggettività  no era incompatible amb la fantasia verbal...
Llegeix més »

Alphaville

Imatge
Alphaville  és una pel·lícula de Jean-Luc Godard que ens trasllada a una metròpoli futurista situada en un altre planeta, tot i que visualment reconeixem el París de mitjans dels seixanta. La trama segueix a Lemmy Caution –Eddie Constantine–, un agent secret amb l’estètica clàssica dels detectius del cinema negre, que arriba a la ciutat sota una identitat falsa. La seva missió és localitzar un agent desaparegut i neutralitzar el professor von Braun, el creador d’Alpha 60, un ordinador omnipotent que governa la ciutat. En aquest món distòpic, la societat ha estat desposseïda de sentiments, el passat ha estat esborrat i qualsevol persona que mostri un comportament “il·lògic” –com plorar la mort d’un ésser estimat– és executada de manera sistemàtica. Més enllà de la intriga d’espionatge, el cor de la pel·lícula batega en la lluita entre la fredor del càlcul i la calidesa de la paraula. En una ciutat on el diccionari es redueix cada dia per eliminar termes “perillosos” com consciència ...
Llegeix més »