La porta gatera

Els gats viuen en dues dimensions alhora. Volen sortir a fora, però també es volen quedar a dins. El seu punt preferit és al pas de la porta, tant si és hivern com estiu, amb una pota a dins i l’altra a fora. Aquesta necessitat de situar-se a la frontera entre l’interior i l’exterior no respon a cap caprici, sinó a una profunda lògica felina: volen controlar tots dos territoris sense renunciar a cap dels seus privilegis. A fora hi ha l’aventura, les olors noves, la caça i l’horitzó; a dins, la seguretat, la calefacció, el menjador i la companyia humana. Ser al llindar és una posició estratègica perfecta, des d’on poden sentir l’ocell que canta al jardí i, alhora, el soroll de la nevera que s’obre. Per això, tant si fa sol abrasador com si neva, el felí s’instal·la al marc de la porta amb una determinació gairebé filosòfica, com si aquell espai mínim contingués tot el sentit del món: el dret a triar, a dubtar i a no tancar mai cap porta del tot.

De fet, nosaltres moltes vegades volem fer el mateix. Vivim sempre al caire de dues opcions incompatibles i ens agradaria poder disposar d’una porta gatera que ens permetés entrar i sortir de les dues realitats sempre que ens vingués de gust. Perquè, en el fons, la vida humana també és una constant oscil·lació entre el que som i el que podríem ser, entre la seguretat de la rutina i l’impuls de l’aventura, entre el deure i el desig. Passem els dies mirant de conciliar horaris i afectes, feines i passions, com si cada decisió ens obligués a tancar una porta que potser hauríem preferit deixar entreoberta.

Que jo sàpiga, el pas radical d’un estat a l’altre —o d’una realitat a una de completament diferent— només el pot fer Superman, però això queda lluny de les nostres possibilitats humanes. I, també cal dir-ho, si el nostre superheroi pot travessar murs i volar és pel fet d’haver nascut al planeta Kriptó. Els que hem nascut en una ciutat de províncies i amb un equip de futbol que només esporàdicament aconsegueix treure el nas a Primera Divisió, no hi tenim res a pelar. Però potser, sense pretendre volar ni travessar parets, el que ens queda és aprendre a conviure amb la indecisió amb una mica de la gràcia dels gats: no per transcendir, sinó per fer més lleugera la tristesa de no poder-ho abastar tot.

Tal dia com avui, el 16 de juliol de 1978, es va crear el Partit dels Socialistes de Catalunya, una opció política que pretenia tenir un peu a dins i l’altre a fora de la realitat nacional catalana. Amb el temps, però, hem vist que per l’únic que va servir realment va ser per tapiar definitivament la porta gatera que reivindicava. Però els humans, a diferència dels gats, estem condemnats a triar –o a no triar–, però sempre amb el pes de saber que, tard o d’hora, la porta se’ns tanca a l’esquena. Perquè el llindar, per a nosaltres, no és una residència permanent, sinó un descans breu entre dues decisions. Els gats, en canvi, aconsegueixen habitar-lo com si fos casa seva. I potser per això els envegem: no pas per la seva agilitat, sinó per la seva capacitat de fer de la indecisió una forma de vida.