L’ofici de recordar

Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit.

Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure, Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia constantment en la tensió entre el desig de connexió humana i una solitud crònica que ell mateix definia alhora com una condemna i com la seva vocació. Una vocació, tot s’ha de dir, que el va portar al suïcidi. En el fons, el seu final no deixa de ser l’apagada voluntària d’uns neons que bategaven massa fort, un tall del corrent per trobar, finalment, la pau d’aquella pàtria immutable. Ens queda, però, el seu llegat: la certesa que fins i tot en la foscor més profunda, el reflex d’allò que hem perdut continua brillant en algun racó de la memòria, esperant el pròxim esclat de llum. 

No és un sentiment aïllat en la literatura del segle XX; aquesta noció del passat com una presència gairebé física i dolorosa troba un eco perfecte en l’obra de la gran veu de la poesia grega moderna, Iorgos Seferis. Amb una contundència gairebé quirúrgica, Seferis va sentenciar que «allà on la toquis, la memòria dol». Connectats per aquest fil invisible de la malenconia mediterrània, Pavese i Seferis entenen que el record és un teixit viu. No parlem de simples imatges difuminades pel temps, sinó d’una realitat agredolça: l’absència d’allò que vam perdre esdevé tan punyent que qualsevol intent d’evocació ens fereix, confirmant que recordar és un exercici d’alta tensió.

Aquesta sintonia s’explica perquè Pavese pertany al mateix univers hel·lènic que Seferis i Ritsos. Són “germans de cultura” connectats a través del mite com a llenguatge universal. On la història fracassa i deforma els records, aquesta mirada atemporal apareix per fixar una veritat permanent. Tant el poeta torinès com els dos gegants grecs fan servir els símbols antics per excavar en la condició humana i en la solitud crònica que els agermana. Compartir aquest imaginari els permet transformar les sensacions momentànies en fites immutables, convertint la literatura en el veritable interruptor que ens permet entendre el batec intermitent de la nostra pròpia existència. Un interruptor que, en el cas de Pavese, es va apagar definitivament en una habitació d’hotel a Torí, deixant en la foscor un cos, però il·luminant per sempre la pàtria dels nostres records.