Som éssers semiòtics

La nostra manera d’entendre, habitar i comunicar-nos en el món es basa enterament en la creació i la interpretació de signes. No percebem la realitat de forma nua, sinó a través de significats. Som éssers semiòtics: un núvol negre és un presagi de pluja, una abraçada és un gest d’afecte. A diferència d’altres animals, vivim en un univers simbòlic on el llenguatge, els mites i l’art ens obliguen a donar sentit a tot el que ens envolta. Com assenyalava Umberto Eco, les paraules i els símbols construeixen la nostra identitat i tota la cultura funciona, en essència, com un gran sistema de signes.

Eco, el gran impulsor de la semiòtica moderna, no es prenia massa seriosament a si mateix quan parlava de la seva disciplina. La definia, amb el seu humor erudit característic, com “la teoria de la mentida”: si una cosa no pot usar-se per enganyar, aleshores tampoc pot servir per dir res de substancial. Per a ell, la semiòtica no era una disciplina acadèmica rígida, sinó una xarxa interdisciplinària que estudia tot allò que pot usar-se per substituir una altra cosa.

Aquesta capacitat de viure entre substitucions s’exemplifica magistralment en l’art de la falsificació i el malentès. Quan René Magritte pinta una pipa i hi escriu a sota “això no és una pipa”, ens recorda que el signe –la imatge– no és l’objecte real, sinó una representació que ens convida a l’engany conceptual. De la mateixa manera, la història és plena de mentides semiòtiques que han canviat el destí de civilitzacions: el Cavall de Troia no va ser una ofrena de pau, sinó un signe buit que els troians van omplir amb el significat equivocat, demostrant que la nostra necessitat de trobar sentit pot ser la nostra millor eina o la nostra perdició.

Aquesta naturalesa ens converteix en desxifradors compulsius, com el protagonista de L’escarabat d’or d’Edgar Allan Poe, capaç de transformar uns gargots aparentment sense sentit en un mapa del tresor. Aquesta obsessió per trobar ordre en el caos confirma que no veiem el món com un conjunt d’àtoms, sinó com una narració que espera ser interpretada. La força del signe és tan gran que pot sostenir fins i tot el pes d’un imperi: la Donació de Constantí, un document amb una signatura falsa que l’Església va utilitzar per justificar el seu domini territorial durant segles, només va trontollar quan l’anàlisi lingüística de Lorenzo Valla va demostrar que el text era un anacronisme.

Com deia Eco, si podem usar un signe per mentir –sigui un mapa xifrat o un decret imperial apòcrif– és perquè prèviament hem acceptat que el símbol té el poder de substituir la realitat. Avui, aquesta pulsió no ha desaparegut, sinó que s’ha fragmentat en l’entorn digital. L’any 2015, la fotografia viral d’un vestit de ratlles va dividir el món: mentre uns el veien blau i negre, d’altres el veien blanc i daurat. Aquest simple signe visual va demostrar que ni tan sols davant d’una evidència física compartim una realitat nua; el nostre cervell interpreta segons el context.

Amb l’arribada de la intel·ligència artificial, la “teoria de la mentida” cobra més vigència que mai. Ja no parlem només de colors en un vestit, sinó d’un entorn on els deepfakes poden suplantar la identitat i els fets amb una eficàcia absoluta. Hem passat de desxifrar mapes de pirates a navegar per un oceà de signes sintètics, confirmant que, en ple segle XXI, el que realment importa no és el que les coses són, sinó el que som capaços de fer-les significar.