Viatge al fons d’un cementiri

Totes les ciutats celebren d’alguna manera la memòria d’aquells que les van estimar. Girona ha dedicat un carrer a Carles Rahola, ha anomenat un institut en honor seu, ha batejat la biblioteca provincial amb el seu nom i el recorda, en un lloc vistent de la Rambla, amb un monument. Sembla molt, però no serà mai suficient i així ho deia Joaquim Nadal el dia 18 de juliol en un acte al cementiri de Girona.

Ara, quan Nadal ja no ostenta cap càrrec públic, segur que recorda quan va fer el discurs inaugural del monument de la Rambla, quan encara no havia arribat a ser alcalde de la ciutat, entre una cosa i l’altra han passat gairebé cinquanta anys. Cinquanta anys en els quals la ciutat s’ha esforçat a recuperar la memòria de Rahola, un home de bé, un intel·lectual memorable, que va ser sacrificat per escarment de la ciutat i del país.

En el mur del cementiri vell de Girona hi van morir afusellades 510 persones, en grups de vint, de trenta o de –fins i tot– 69 en un sol dia. Carles Rahola va ser dels primers, concretament el segon afusellament, i es va fer en solitari perquè no hi hagués cap dubte possible. I la ciutat va callar, en un silenci clamorós, durant quaranta anys.

Per entrar al cementiri vell s’ha de travessar primer l’antic portal, a la vora de l’Onyar i al peu de la carretera de Sant Feliu de Guíxols. L’arquitecte Masó va guanyar un concurs convocat per l’Ajuntament de Girona per a la nova façana del cementiri, l’any 1917. D’aquell projecte n’ha quedat el mur de pedra de Girona, coronat per un fris ceràmic de color groc i per uns relleus a la part baixa on hi ha, sobretot, figures de serps. El portal és l’antic perquè, per raons pressupostàries no es va arribar a fer el que projectà Masó.

Pujant per l’avinguda, hi ha uns vells xiprers que ens recorden que és un indret de memòria i d’eternitat. Vells panteons a cada costat ens evoquen els noms de famílies que foren poderoses i influents, just al costat de la fossa comuna on encara hi ha enterrats la majoria dels afusellats. Carles Rahola també hi va anar a raure, però la família el va poder enterrar en un nínxol gràcies a un funcionari del cementiri que va lligar una cinta en el dit gros del peu.

Això sí, va haver de ser enterrat en un indret discret, en el més discret, lluny de qualsevol mirada inoportuna i allà és on encara descansa. S’han de pujar quatre trams d’escales a mà dreta de la capella i després baixar un altre tram fins a un cul de sac on hi ha una vintena de nínxols. 

Ara l’ajuntament ha adequat l’espai, fins allà on el pressupost municipal pot actuar sense haver de demanar permís al senyor secretari: una placa, un banc a l’ombra del mur, ha restaurat la creu de la làpida i ha aprofitat l’ocasió per a convocar un acte sota l’inclement sol d’aquest juliol en què es commemora també l’inici d’aquella fatídica guerra.

L’any 1950 el cementiri de Girona va haver de créixer i ho va fer superant el mur que fins feia ben poc havia servit pel que havia servit. Just allà mateix hi ha un parell de nínxols on reposa el meu pare, els meus avis i altres familiars. Memòria sobre memòria, la ciutat va bastint la seva història i allà, més que mai, em ressonen en el cervell les paraules de Rahola que també estan inscrites en el seu monument: «Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món».