2. Le Baiser de l’Hôtel de Ville (Robert Doisneau)

És una imatge preparada, però tant li fa, perquè Doisneau és un fotògraf honest. Presa el 1950 a prop de l’Ajuntament de París, representa –en blanc i negre– un home i una dona besant-se mentre caminen per una vorera plena de vianants, davant d’una terrassa de cafè. L’escena està interpretada per Françoise Delbart i el seu xicot Jacques Carteaud, que aleshores eren estudiants del Cours Simon.

El poeta Prévert, que era un home de carrer com Doisneau, deia del seu amic fotògraf que «Sempre és en l’imperfecte de l’objectiu on ell conjuga el verb fotografiar». Doisneau era un virtuós del visor que va fer de l’obturador la seva ploma per compondre una oda a l’existència, barrejant tendresa, nostàlgia i ironia.

Doisneau sempre anava amb la seva Rolleiflex 6x6 amb visor superior, que l’obligava a tenir la càmera a l’altura del ventre. Cartier-Bresson, que també era amic seu, una vegada li va dir que «Si Déu hagués volgut que fotografiéssim amb una Rollei, ens hauria posat els ulls al melic». Doisneau no tenia ulls al melic, però sabia cap on havia de dirigir el seu objectiu i com conjugar la imatge i les seves fotografies –ho deia ell mateix– «són el món que jo desitjo que sigui».

Els amants de l’Hôtel de Ville simbolitzen una època, un temps, un instant de l’existència humana i de París, després d’una guerra que ho va devastar tot. Sí, aleshores «París era una festa», els autobusos volaven de la Gare de Montparnasse a la Porte de Champerret i els núvols circulaven de la Maison de l’ORTF al Quai d’Ivry. Fred sec, cel gris, però el món semblava que estava disposat a girar, definitivament, en la direcció correcta. 

Qui sap si un d’ells, després de la foto, va baixar per les escales del metro de Rue de Rivoli i l’altre va travessar el Sena pel pont d’Arcole, i no es van tornar a veure més, tant se val. Els autobusos no van deixar de volar entre la Porte de la Muette i Saint-Germain-des-Prés, i els núvols van continuar circulant entre els automòbils pel Boulevard Periphérique. La vida va seguir el seu curs i després ha passat el que ha passat, però la imatge de Doisneau han quedat per sempre, just allà on queden les coses que es conjuguen amb el verb «fotografiar».

Le Baiser de l'Hôtel de Ville, Paris 1950 © Robert Doisneau