Allà on el Fluvià s’amaga

El Fluvià és un dels rius importants d’aquest país. Neix al capdamunt de la Vall d’en Bas i es passeja per la Garrotxa amb l’orgull propi d’aquelles altituds, fins que topa amb la resclosa d’Esponellà, al Pla de l’Estany. Aigües avall es va entrebancant amb els paranys que li posa la plana empordanesa i comença a fer giragonses com si volgués jugar a cuit i amagar sota les faldilles del paisatge.

Després de Bàscara, el riu passa acotat sota l’autopista i s’encara definitivament cap a mar, temptat sempre pels vells camins d’Empúries. Calabuig sorgeix a mà dreta amb tot de cases que semblen a mig fer i una església de silueta esquàlida. Des dels turons de Calabuig, per on es dibuixava la línia de demarcació dels comtats d’Empúries i de Besalú, es pot albirar una vista esplendorosa de tot el país fins al golf de Roses.

A mà esquerra hi ha Vilajoan, amb una esglesiola que, malgrat tot, deixa empremta en la silueta del paisatge. Un gran casalot intenta vigilar, darrere d’unes espitlleres, el riu que s’amaga darrere els arbres. Damunt la llinda de la porta d’accés d’aquesta mena de castell hi ha una curiosa inscripció: «Qui non laborat no manducat». Adriano Celentano, molts anys després cantava «Chi non lavora non fa l’amore», però encara que sembli estrany, venia a dir el mateix.

Seguint riu avall ens trobem amb Vilaür i Arenys d’Empordà. Montserrat Vayreda en el llibre dels pobles de l’Empordà, deia que a Vilaür hi ha «cases humils i fortes / que a la llinda de les portes / evoquen Puigs i Geners» i Lluís Roura ho il·lustrava amb un oli de colors intensos. Arenys, en canvi, només es mereixia un dibuix a llapis, però Vayreda ho rematava parlant del seu castell «que ha arribat a vell / amb camps parells i senassos / estén sedes i domassos (…) Els núvols van a parelles / i sola la solitud / pastura a temps perdut».

El paisatge que uneix Arenys d’Empordà i Vilaür està estretament lligat a Àurea de Sarrà, icona de la dansa noucentista. La ballarina, que va actuar en els escenaris europeus interpretant tragèdies gregues descalça, va tenir en aquests paratges la seva finca de repòs i el seu darrer refugi vital, que ara està abandonat i a la venda. Ella reposa vora l’església, darrere d’una mena d’epitafi on diu: Domus Aurea.

Una mica més amunt hi ha Palau de Santa Eulàlia, que durant la guerra va canviar el seu nom pel de Puigflorit de Fluvià. Aquest petit municipi de l’Alt Empordà es divideix en dos nuclis propers: Palau Sardiaca, la històrica capital medieval que avui custodia un castell en ruïnes, i Santa Eulàlia, el seu actual centre administratiu. Elevat en els Terraprims i envoltat de camps de secà, el poble manté l’encant florit que pregonava aquell nom provisional.

Aquest recorregut pels pobles “meandrosos” del Fluvià acaba a Sant Mori. El poble, dividit en dos turons que es miren en silenci, custodia un castell de línies nobles on la reina Joana Enríquez va convocar les corts el 1466. A ponent, les vies del tren cap a França tallen el paisatge de sud a nord. Les màquines passen de llarg, indiferents a la història del lloc, sense deixar cap estació ni baixador on aferrar-se. El viatger que vulgui pujar-hi haurà de buscar el refugi veí de Sant Miquel de Fluvià, allà on el riu es cansa de jugar a cuit i amagar i comença a olorar la sal del mar.