La canícula

Amb l’arribada de l’agost, l’aire pesa com el plom, les paraules semblen fondre’s abans de sortir de la boca i, malgrat tot, els telenotícies repeteixen de forma gairebé ritual les mateixes paraules: onada de calor, temperatures rècord i, especialment, “canícula”. Fem servir aquest terme com a sinònim dels dies més sufocants de l’any, però el seu origen s’amaga, com tantes coses, en el temps. Molt abans que la ciència ens parlés del canvi climàtic o de les masses d’aire saharià, els antics grecs miraven les estrelles a finals de juliol per entendre per què la calor tornava bojos els gossos i assecava els camps.

Per entendre aquest vincle cal alçar la vista al cel nocturn, allà on brilla Sírius, l’estrella principal de la constel·lació del Can Major. Els grecs la coneixien com a Seírios (“l’abrasadora”) i el seu nom va derivar en el llatí canicula o “gosseta”. La seva aparició a l’alba, que coincidia exactament amb els dies de més calor, va fer creure als astrònoms antics que la seva llum es fusionava amb la del Sol. No era una imatge poètica; per a ells, aquell gos estel·lar mossegava la Terra amb una ràbia de foc.

Les conseqüències d’aquesta mossegada còsmica es patien a la pell i a la ment. Els clàssics atribuïen a la influència de Sírius la ràbia i la irritabilitat dels gossos terrenals, que semblaven encomanar-se de la fúria de la seva germana gran del firmament. Però els humans tampoc se n’escapaven. El poeta Hesíode assegurava amb sorna que durant la canícula les dones es tornaven més voluptuoses i els homes es debilitaven, ja que l’estrella els assecava els fluids corporals, potser allò que, per raons de rima, s’atribuïa al juliol: “ni dona, ni cargol”. Era la manera antiga de descriure l’astènia estival: aquella mandra profunda i espessa que avui encara ens envaeix quan el termòmetre frega els quaranta graus.

No obstant això, aquesta mirada fúnebre cap a l’agost no era universal. A l’altre costat del Mediterrani, els egipcis esperaven exactament el mateix instant de l’any amb alegria: per a ells, l’aparició de Sírius no portava malediccions, sinó la crescuda del riu Nil que inundava de vida els seus camps. Avui, despullats de mites antics, hem canviat els déus pels aparells d’aire condicionat, però mantenim intacta la mateixa necessitat de sobreviure a la xafogor. Així que, quan aquest agost el termòmetre us aclapari, recordeu alçar la vista a la nit: allà dalt hi ha una gossa celestial que fa milers d’anys que ens vigila l’ombra. I, si us serveix de consol, penseu que el mateix Hesíode, en la seva oda Els treballs i els dies, ja ens advertia finalment que «No pas sempre serà estiu».