Dia de mercat

En moltes poblacions mitjanes, el dia de mercat encara és una jornada transcendental. Mentre que a les viles més petites tot sovint es redueix a un parell de parades simbòliques, i a les grans ciutats el comerç batega diàriament, és en aquests nuclis intermedis on la cita setmanal cobra tot el seu sentit. Llavors, els carrers revifen i els fluids vitals tornen a circular durant unes hores per indrets que semblaven condemnats a una decadència irrefrenable. No es tracta només d’un intercanvi comercial, sinó d’un ritual col·lectiu: com si es tractés dels fòrums de l’antiguitat, l’espai públic es redefineix a través de les converses improvisades i el caliu veïnal que planten cara a l’aïllament modern, recordant-nos que la plaça continua sent el cor bategant de la comunitat.

Tots aquests mercats tenen dues parts diferenciades: la del menjar i la de la roba. En la primera, conviuen les parades de fruita i verdura comprada a l’engròs amb els pagesos que ofereixen la seva pròpia collita, això que ara en diuen producte de proximitat. A l’altra banda, entre roba i estris diversos, cada mercat desplega les seves particularitats i les seves temporalitats, uns contrastos que es fan especialment evidents en les poblacions costaneres. 

Des dels mercats romans –Campo de’ Fiori!– fins als de la Provença i el Llenguadoc, tot l’arc mediterrani n’està poblat. Al voltant de Girona la setmana comença amb els animats mercats de Torroella i d’Olot i continua amb els de Banyoles, Salt –que és com una mena de Nothing Hill a la gironina–, Cassà de la Selva i Santa Coloma de Farners. Dissabte hi ha el de Ripoll per carrers emporxats i el de Ribes a la vora del Fresser, i també d’altres poblacions que repeteixen dia. Diumenge és el torn de Sant Feliu de Guíxols –amb els pagesos de la Vall d’Aro i de Calonge– i el de Palafrugell que és llarg i prim, el de Camprodon a la plaça i el de Sant Joan de les Abadesses al passeig vora el monestir.

Aquest mapa de colors, olors i veus dibuixa una rutina ancestral que mesura el pas del temps a cops de calendari setmanal. Així, de dilluns a diumenge, la vida va saltant de plaça en plaça per tota la geografia gironina i més enllà, evidentment. Són mercats que bategen al ritme dels dies i de les estacions, efímers però persistents. Quan les parades es desmunten i el bullici s’apaga, les viles tornen a la seva calma habitual, però ho fan amb l’ànima renovada. Perquè, mentre el calendari continuï girant i els marxants tornin a desplegar les seves teles, aquests municipis mantindran viva la certesa que, almenys un cop per setmana, el carrer tornarà a ser completament seu.


Mercat de Sant Feliu de Guíxols. Foto © Jordi Güell, 2026.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Llegeix més »

L’Onze del Nou

Imatge
Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
Llegeix més »

Els pobles

Imatge
Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...
Llegeix més »

L’art de posar cometes

Imatge
Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res. A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. « Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les a...
Llegeix més »

Tots els estius de la nostra vida

Imatge
L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi. Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no s...
Llegeix més »