L’estrany cas dels llibres infantilitzats

Hi ha llibres i autors que amb els anys s’han anat «infantilitzant» i han quedat relegats –exiliats– als rengles menys visitats de la literatura per a adolescents, malgrat haver estat concebuts originalment per a un públic adult o amb una intenció clarament universal.

El fenomen és global i afecta tòtems de la literatura universal. Pensem en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Concebuts com a sàtires polítiques ferotges i profundes reflexions sobre la condició humana, avui són el regal ideal de Reis per a nens de deu anys que busquen una senzilla aventura exòtica o, simplement, per fer bonic en les lleixes de la seva habitació mentre ell o ella continuen abduïts per les pantalles.

El mateix destí ha patit la monumental Moby Dick de Herman Melville. La densa i fosca odissea metafísica del capità Ahab contra la balena blanca s’ha purificat tant en les edicions comercials que s’ha convertit en una inofensiva i simpàtica història de mariners, ideal perquè els joves lectors agafin son abans d’anar a dormir.

Un dels casos moderns més paradigmàtics és El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger. Publicada originalment per a adults, la novel·la aborda sense filtres la depressió, el dol, la prostitució i el fàstic existencial. No obstant això, el fet que el seu protagonista sigui un adolescent inadaptat ha estat motiu suficient perquè el sistema educatiu la consideri «lectura idònia per a l’institut». 

Amb aquesta brillant domesticació, s’ha diluït qualsevol traça de trauma i alienació social, transformant-la en un simple manual de rebequeries juvenils. Aquesta pèrdua de complexitat es fa evident quan analitzem com s’han transformat títols ben coneguts de les lletres europees, com és el cas de la tradició francesa. Relats com La Caputxeta Vermella o Barba Blava de Charles Perrault van néixer als salons de l’aristocràcia amb una forta càrrega d’advertiment moral, erotisme implícit i crueltat gòtica.

Avui dia, curosament ensucrats per la indústria audiovisual de consum massiu, aquests contes han perdut totalment la seva capacitat d’inquietar l’adult. El mateix ha passat amb Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas, una novel·la originalment tenyida de corrupció política, venjança i desengany que avui es despatxa feliçment com un divertit joc d’espases per a infants.

La distància entre el mite popular i l’original és igualment abismal en el cas de Carlo Collodi. El seu Pinotxo original no és un ninot bonic que plora perquè li creix el nas en dir mentides; és una sàtira mordaç de la Itàlia de finals del segle XIX, una crítica feroç a la misèria, a la justícia corrupta i a l’escolarització opressiva. Convertir-lo exclusivament en un personatge de Disney és el mètode perfecte per privar l’adult –i també els joves– d’una de les al·legories més punyents sobre la submissió humana.

A la literatura catalana, el fenomen adopta la forma de la patrimonialització escolar. Obres com Josafat de Prudenci Bertrana o determinades narracions de Víctor Català s’han utilitzat a les aules com a lectures obligatòries, principalment com a pretext per analitzar la seva riquesa lèxica.

En fer-ho, s’ha rebaixat de forma gairebé quirúrgica la violència inherent, la duresa del món rural, el component eròtic i el pessimisme existencialista que recorre aquests textos. Hem aconseguit la proesa de convertir autors d’una potència estripada en simples subministradors de vocabulari per a exàmens de secundària, de la mateixa manera que hem despullat les rondalles de Joan Amades del seu context antropològic per no espantar la mainada.

A conseqüència d’aquesta admirable tendència a «protegir» el lector de qualsevol incomoditat, el públic adult modern passa de llarg d’aquestes obres amb una superioritat intel·lectual injustificada. Ignorem que sota l’etiqueta de «clàssic juvenil» s’hi amaguen algunes de les reflexions més incòmodes sobre la condició humana. Potser és hora de rescatar-los d’aquest exili daurat de la biblioteca i redescobrir que aquells llibres que crèiem conèixer, en realitat, mai van ser per a nens. 

I conte contat, ja s’ha acabat.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Llegeix més »

L’Onze del Nou

Imatge
Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
Llegeix més »

Tots els estius de la nostra vida

Imatge
L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi. Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no s...
Llegeix més »

Els pobles

Imatge
Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...
Llegeix més »

L’art de posar cometes

Imatge
Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res. A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. « Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les a...
Llegeix més »