El tot, les parts i els vasos comunicants

Fa molt, quan anàvem a França havíem de descanviar pessetes per francs i durant un breu lapse de temps podíem contemplar la imatge pensarosa de Blaise Pascal en un d’aquells bitllets de 500, fins que el donàvem a la caixera del primer supermercat on entràvem. Hi havia altres bitllets de Voltaire, Berlioz, Debussy, Quentin la Tour, Delacroix o Montesquieu, però els de Pascal eren els més valuosos. A partir de 1992 a Pascal se li va acabar la glòria monetària i va ser substituït pels esposos Curie.

Blaise Pascal va viure trenta-nou anys, però va tenir temps de fer moltes coses i sobretot de pensar. Ell deia que tota la infelicitat dels humans prové d’un sol fet: la nostra incapacitat per romandre quiets en una habitació. Això era molt abans de poder imaginar la força d’atracció de les xarxes socials que ens mantenen clavats davant del mòbil o d’una pantalla. Cada generació té les seves coses i a nosaltres ens ha tocat el que ens ha tocat.

Pascal també deia que «val més saber una mica de tot que tot d’una sola cosa», però ara el problema és que ja no sabem si el que sabem és cert o no. Tot passa pel davant dels nostres ulls i no queda pràcticament res, la suma de les parts desborda fatalment la totalitat del sistema. «Una societat –això ho deia Edgar Morin– és un sistema d’organitzar la diferència», però la diferència ens queda aigualida en el totum revolutum de la globalitat.

Seguint el raonament de Pascal, hem de creure encara que no es pot conèixer les parts si no es coneix el tot i no es pot conèixer el tot si no es coneixen les parts. És una paradoxa que ens pot deixar immobilitzats sempre a mig camí, però l’únic que ens vol dir –crec– és que s’ha de saber contextualitzar el coneixement. Aquesta necessitat de contextualitzar és, precisament, el gran repte de la nostra era. 

Avui dia flotem en un oceà de dades aïllades, en un bombardeig constant de titulars de tres línies i vídeos de quinze segons. Captem les parts de manera frenètica, però hem perdut la capacitat d’ajuntar les peces per veure el tot. Pascal, que a més de filòsof era matemàtic, sabia que un nombre aïllat no explica una equació; de la mateixa manera, un fet aïllat de la realitat no explica el món.

Si conèixer el tot i les parts alhora sembla una missió impossible en ple segle XXI, potser la solució no és acumular més informació, sinó canviar la mirada. Tornar, paradoxalment, a aquella habitació de la qual Pascal deia que no sabíem quedar-nos quiets. Perquè fer silenci i aturar el soroll exterior és l’única manera de pair el que ens envolta, de destriar el gra de la palla i de retornar el valor a les coses.

Al cap i a la fi, la pèrdua d’aquells bitllets de 500 francs no va ser només un canvi de moneda cap a la globalització de l’euro; va ser el preludi d’un món on les figures dels pensadors es diluïen en favor dels mercats. Però la seva lliçó roman intacta: en un món hiperconnectat que ens empeny a saber una mica de tot sense entendre res, fixar la mirada, dubtar i buscar el context es converteix en l’últim acte de resistència de la intel·ligència humana. Potser sí que, tot comptat, «el cor té raons que la raó desconeix».