Els pobles

Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança.

Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió.

Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que soc un exagerat, però no en soc, simplement em miro la realitat tal com és. Vivim en un país que s’engruna, però mirem cap a un altre costat, la realitat, per òbvia, sempre es fa invisible.

Els pocs avis que queden asseguts al banc de la plaça, allà on encara arriba l’ombra d’un lledoner supervivent, miren el rellotge del campanar com qui compta els minuts d’una pròrroga que ningú ha demanat. Són els darrers custodis de les paraules locals, de les maneres de fer de la terra, d’uns noms de llocs i de camins que moriran amb ells. 

Quan les escoles tanquen i els joves marxen cap a la rodalia de les grans ciutats a la recerca d’un lloguer que tampoc podran pagar, no només es buida un cens; s’esborra una memòria. Ens hem acostumat a intercanviar la vida comunitària pel silenci dels diumenges a la tarda, convertint el teixit humà en una simple postal nostàlgica per als turistes de cap de setmana que busquen, paradoxalment, l’autenticitat que ells mateixos ajuden a desplaçar.

Aquesta invisibilitat es disfressa sovint de progrés. Ens venen la “reinvenció” del món rural, que massa sovint consisteix a transformar un poble viu en un parc temàtic turístic. Fires medievals artificials, rutes de senderisme massificades on ningú saluda ningú, i cases de pedra rehabilitades que només s’obren per Setmana Santa o durant el mes d’agost. 

El comerç local, el de la llibreta i el tracte humà, és substituït per màquines de vendre automàtiques o benzineres funcionals. L’ànima dels pobles no es pot conservar entre parets de pedra vista si a dins no hi ha el caliu d’una cuina encesa tot l’any. Estem confonent el manteniment del patrimoni arquitectònic amb la supervivència de la comunitat, i el resultat és un país bonic per fora, però buit per dins.

I, tanmateix, enmig d’aquesta lenta sagnia, de tant en tant s’encén una guspira que es resisteix a la foscor. Un grup de joves que recupera un vell forn de pa, una cooperativa que lluita per mantenir els preus justos de l’oli, o un ajuntament petit que planta cara a la instal·lació d’un nou macroabocador. 

Són excepcions, certament, petites trinxeres en una guerra que sembla perduda contra la centralització econòmica i el desinterès institucional. Però ens demostren que el destí dels nostres pobles no està escrit en cap despatx de la gran ciutat. Salvar-los no és una qüestió de romanticisme ni de folklore; és una necessitat vital per a l’equilibri de tot el territori. Perquè un país que perd els seus pobles, perd els seus fonaments, i cap edifici pot aguantar dret gaire temps sense arrels.

Foto © Quim Curbet