La paradoxa de Condorcet

Nicolas de Condorcet, que entre altres coses era matemàtic, va elaborar una famosa paradoxa aplicable a l’anàlisi de la probabilitat, que els francesos il·lustren sovint, per a fer-la més comprensible, amb l’exemple de l’elecció presidencial de 1974 en la qual va guanyar Giscard d’Estaing en la segona volta, tot i que partia en segona posició.

Condorcet creia en el progrés indefinit de la humanitat i així ho feia mentre s’amagava de les ires dels jacobins, redactant la seva obra mestra: Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà. En aquest text, malgrat enfrontar-se a una mort gairebé segura per la radicalització de la Revolució Francesa, el filòsof mantenia una fe indestructible en la raó, l’educació universal i la superació de les desigualtats. 

La seva pròpia tragèdia es va convertir, paradoxalment, en el testimoni més commovedor de l’optimisme. Poc després d’acabar el manuscrit, en un acte d’ironia històrica colpidora, seria capturat i moriria a la presó, deixant el seu testament intel·lectual com el cant del cigne d’una Il·lustració que confiava en la bondat intrínseca de l’home.

Quan Condorcet va fugir de París per evitar ser detingut, va anar a demanar refugi a casa dels seus amics, el matrimoni Suard, a Fontenay-aux-Roses. Per por a les represàlies dels jacobins, no el van poder acollir a dins de casa, però el seu amic Jean-Baptiste-Antoine Suard li va regalar un exemplar de les Epístoles d’Horaci com a únic consol per al viatge. El llibre va acabar sent la seva perdició. 

Després d’errar pels boscos, famolenc i ferit a la cama, Condorcet va entrar en una taverna del poble de Clamart i va demanar una truita. Quan el taverner li va preguntar quants ous hi volia, el filòsof –que desconeixia completament la vida quotidiana de les classes populars– va respondre de manera extravagant: “dotze”. Això va aixecar sospites i el van registrar. Com que anava vestit de manera senzilla i afirmava ser un criat anomenat Pierre Simon, trobar-li un llibre de poesia llatina a la butxaca –ple, a més, de notes marginals manuscrites– va fer evident que era un aristòcrata o un intel·lectual fugitiu, fet pel qual el van empresonar immediatament.

Tot i que el Terror jacobí va intentar apagar la seva veu, l’Esbós es va publicar de manera pòstuma i es va convertir en el far conceptual dels futurs moviments democràtics i educatius d’Europa. Avui dia, la distància històrica ens obliga a mirar aquell optimisme antropològic amb una certa nostàlgia crítica. Les crisis del segle XX i els totalitarismes moderns han esquerdat la fe cega en un progrés lineal i inevitable, demostrant que el coneixement tècnic no sempre va lligat a l’evolució moral. 

Amb tot, la lliçó de Condorcet ens recorda que l’esperança en la raó no és una ingenuïtat, sinó una actitud política necessària per resistir en els moments més foscos. La certesa de la seva mort contrasta radicalment amb la lluminositat de les seves últimes pàgines. Moria l’home, però naixia el mite d’aquell qui, encerclat pels seus botxins, va preferir dibuixar un demà fratern abans que cedir al nihilisme. Tal com deia Horaci «hi ha una mesura en les coses», Condorcet les va voler mesurar i li va sortir una paradoxa.