Ningú és el meu nom

Ulisses governava un regne insular, una illa petita amagada darrere d’una altra lleugerament més gran. Era fill de Laertes, el rei d’Ítaca, i d’Anticlea. Però, per línia materna era el net d’Autòlic, un cèlebre lladre i entabanador, fill d’Hermes, conegut per la seva capacitat de camuflar-se i enganyar. D’ell va heretar la seva famosa metis, la intel·ligència pràctica, l’astúcia i la ment calculadora.

Josep Pla deia d’ell que va ser «un home del Mediterrani com un altre, aventurer i prudent, aclaparat pels xocs mortals de les aigües profundes». L’imaginava amb l’arjau a la mà, navegant a popa d’una embarcació per les aigües de Grècia «rodejat d’una xusma equívoca, ferotge i distreta».

Quan Helena d’Esparta, la dona més bella del món, es va haver de casar, desenes de reis i prínceps grecs van viatjar per demanar la seva mà. Ulisses també hi va anar, però de seguida va veure que hi havia massa competència i poques opcions. En lloc de barallar-se, va oferir una solució al pare d’Helena, el rei Tindàreu, a canvi que l’ajudés a casar-se amb la seva neboda, Penèlope.

L’astúcia d’Ulisses va ser idear el Jurament de Tindàreu: tots els pretendents havien de jurar que, fos quin fos l’escollit, tots els altres defensarien el matrimoni i el futur marit si algun cop algú intentava raptar Helena. El pacte es va signar, i quan anys més tard Paris va raptar Helena i se l’endugué cap a Troia, tots els reis van quedar lligats al jurament d’Ulisses i obligats a anar a la guerra.

Gràcies a l’ajuda de Tindàreu, Ulisses es va casar amb Penèlope i va tornar a Ítaca. Poc després, el seu pare Laertes, ja envellit, va abdicar de manera pacífica, i Ulisses va ser coronat rei del seu illot. Just quan el seu regne prosperava, la seva vida era tranquil·la i el seu fill Telèmac acabava de néixer, va ser quan van trucar a la seva porta els emissaris grecs per recordar-li el compromís que ell mateix havia creat.

Va passar vint anys allunyat d’Ítaca, deu a Troia i deu més vagant pel mar. Ell i els seus homes anaven sobrevivint gràcies a les seves astúcies. Quan es van trobar tancats a la cova de Polifem, el gegant d’un sol ull, el van afalagar amb el vi que portaven al vaixell. El monstre, mig apaivagat per la beguda, va preguntar a l’heroi com es deia: «Ningú és el meu nom», va respondre Ulisses, «i Ningú em diuen la meva mare, el meu pare i tots els altres». 

En un moment en què el gegant estava endormiscat, van clavar-li una estaca roent a l’ull i va començar a cridar, alertant els altres ciclops que vivien a prop. «Què et passa Polifem?», li cridaven des de fora de la cova. «Ningú em vol matar!», responia ell. Els altres gegants, calmats per la resposta de Polifem, van tornar a les seves coves. L’ardit d’Ulisses els va salvar la vida.

L’etern nàufrag finalment va tornar a casa –perdoneu que descobreixi el desenllaç– i, després de desfer-se dels pretendents de Penèlope, viu una vida feliç per sempre. Però el destí final de l’heroi que es narra en la Telegonia, un poema èpic perdut del cicle troià que servia de seqüela, acaba malament. 

Telègon –que vol dir «nascut lluny»–, el fill que Ulisses havia tingut amb la maga Circe, viatja a Ítaca a buscar el seu pare. En arribar a l’illa, Telègon comença a saquejar-la per aconseguir provisions sense saber on és. Ulisses surt a defensar el regne i, en el combat, Telègon mata el seu propi pare amb una llança amb punta d’espina de rajada, complint una profecia que deia que la mort li vindria del mar.

Però també hi podria haver un altre final, morint d’un atac de cor amb un meló a les mans i amb els nets corrent pel jardí, com en l’escena famosa d’El Padrí, o embarcat de nou en una altra guerra sense esperança. D’ell no n’hem sabut mai res més, però la seva ombra ha continuat viatjant pels nostres somnis. Potser algun dia el retrobarem, però no en una sala de cinema, sinó sempre a prop del mar. Ara, això sí, ja sabem la consigna: «Ningú és el meu nom».