Quan les aparences no enganyen

Diuen que les aparences enganyen i és veritat, però fins a cert punt. La manera de vestir indica molt sobre una persona i tot el conjunt del seu aspecte ens envia sovint un missatge inequívoc. La roba actua com una segona pell que triem conscientment; és una declaració d’intencions sobre com ens veiem i, sobretot, sobre com volem que el món ens vegi. Així, la nostra indumentària es converteix en la primera línia de la nostra història, una carta de presentació que parla abans que hàgim obert la boca.

L’actor Michael Caine explicava en una entrevista que, un dia dels anys seixanta, mentre passejava amb la seva mare per un carrer de Londres, es van trobar amb una noia que duia minifaldilla. Caine li va preguntar què en pensava, i ella va respondre taxativa: «Tot allò que no vulguis posar a la venda, no ho ensenyis a l’aparador». Més enllà del to moralista de la frase, la resposta de la mare de Caine evidencia el pes de la mirada externa. 

Ens agradi o no, la societat llegeix el nostre cos a través de la vestimenta, convertint l’elecció de cada matí en un diàleg –i de vegades en un conflicte– amb les expectatives del món que ens envolta. Però la qüestió és que hi ha gent que ens representa a les institucions i que no sempre va vestida amb el respecte que esperem. 

Un diputat o una diputada, per exemple, no poden entrar al Parlament amb xancletes, un alcalde no pot rebre visites oficials amb pantalons curts i una alcaldessa no hauria de parlar en públic amb un top i ensenyant el melic. No tenen aquesta llibertat i, quan ho fan, no em representen, no ens representen. Però el problema no és només estètic o protocol·lari, és el nivell intel·lectual que demostren.

Tenim els polítics que ens mereixem, això també és cert i probablement només són el reflex d’una societat que ha perdut el nord, però això no fa que hagi de deixar de queixar-me. Reclamar un codi de vestimenta digne a les institucions no és una rebequeria classista, sinó una exigència democràtica fonamental. Qui ens representa té el deure de vestir-se amb la solemnitat del càrrec que ocupa, perquè la deixadesa exterior no és sinó el símbol de la buidor d’una classe política que ha confós la llibertat amb la manca de respecte institucional.

Si la roba és la primera línia de la nostra història, el missatge que aquests polítics ens envien des de l’aparador institucional és de menyspreu cap als ciutadans. Les aparences potser enganyen en la vida privada, però en el servei públic són un reflex exacte de la immaduresa i de la degradació d’uns líders que ja no saben ni presentar-se davant el seu poble.

Quan es perd el decòrum a les institucions democràtiques, es rebaixa també la qualitat del debat de les idees. Callar davant d’aquesta tendència seria acceptar que la vulgaritat és la nova norma en una política que ha confós la proximitat amb el ciutadà amb la pèrdua absoluta de la dignitat.

iPhoto Quim Curbet