Sobre llibres, llibreries, formigues i estius invencibles

Les llibreries són indrets impredictibles, no saps mai amb què et pots topar. Hi pots trobar llibres, evidentment, però també persones amb les quals no parlaries si no fos amb l’excusa de la lectura i també pots ensopegar amb idees que perduraran a dins teu tota la vida. Per aquestes raons m’agraden tant, les llibreries, fins i tot més que les biblioteques o que les papereries, on tot sovint entro només pel plaer de sentir-me envoltat de tota mena d’instruments d’escriptura.

Recordo una vegada –tornant al tema de les llibreries– que vaig entrar a la Central del carrer Mallorca de Barcelona. No sé si vaig comprar cap llibre, crec que no, però vaig sortir amb una frase lluminosa al cap que no m’ha abandonat des d’aleshores. Va ser pujant per unes escales on, a un costat, hi havia llibres il·lustrats, d’aquells que només es compren per regalar o pel pur plaer de tenir-los. Entre un llibre sobre la vida de les formigues i un altre d’art oriental, n’hi havia un tercer que estava obert i s’hi mostrava –no sé per quina raó– una citació d’Albert Camus que em va commoure: «Au milieu de l’hiver, j’apprenais enfin qu’il y avait en moi un été invincible».

Al mig de l’hivern, aprenia per fi que hi havia en mi un estiu invencible. Aquesta frase, que jo desconeixia, està extreta de l’assaig Retorn a Tipasa, escrit el 1952 i integrat al recull L’Estiu, publicat dos anys més tard. Camus hi relata un viatge efectuat després de la seva ruptura amb Sartre, provocada per la publicació de L’home rebel, on criticava els totalitarismes de qualsevol bàndol. Camus descobreix que pot trobar en ell mateix el recurs per sortir de la forma de depressió que el consumeix i girar així la pàgina fosca de la Segona Guerra Mundial. 

Dins de la metàfora de l’«Hivern» i l’«Estiu», l’hivern simbolitza l’absurditat, la desesperació, el dolor, les crisis i la foscor del món exterior, representant el moment en què sembla que no hi ha sentit ni esperança. Per contra, l’estiu, estretament lligat a la llum del Mediterrani que va marcar l’autor nascut a Algèria, representa la veritat de la natura, els plaers purs, la bellesa del món i la joia de viure. 

No es tracta d’un optimisme ingenu, sinó d’una certesa interior que la vida val la pena malgrat les ferides. Pel que fa a la naturalesa de la «invencibilitat», es considera que l’estiu és invencible perquè no depèn de les circumstàncies externes. Camus descobreix que, fins i tot quan el món exterior és completament hostil, hi ha un nucli en la dignitat humana que es nega a ser destruït, constituint una reserva interna de força que manté les persones dretes. L’essència real del pensament de Camus és que el sentit de la vida no ens ve de fora, sinó que l’hem de construir nosaltres mateixos resistint-nos a la foscor.

A vegades tinc la sensació que la meva línia de pensament, si és que en tinc cap, semblaria més aviat un d’aquells corriols de formiguetes que no van mai en línia recta. M’hauria d’haver fixat millor en el llibre de les formigues? El fet és que el meu cap és com una formiga que va topant aquí i allà amb granets de saviesa que intento portar cap al meu cau, si més no perquè quan arribi l’hivern tingui alguna cosa per resistir fins al pròxim estiu invencible.