Feliç tu, que en aquestes hores encara tens ganes de riure

Tenim poques conviccions absolutes, però, si preguntem a la gent en general, sempre arribarem a la conclusió que els bons som nosaltres i els dolents els altres. Evidentment, això és molt difícil de definir, perquè la bondat no només es concreta per mitjà de fronteres dibuixades clarament en els mapes, la bondat va per barris i a vegades per pisos. Per tot arreu hi ha una mica de tot i les conviccions absolutes ho deixen de ser amb molta facilitat.

A la porta de molts cementiris hi ha una inscripció que prové del llibre de l’Apocalipsi: «Beati mortui qui in Domino moriuntur», feliços els morts que viuen amb el Senyor. Feliços?, segur que entre els morts també hi ha rancúnies. Els que reposen en nínxols es miren de reüll els que gaudeixen de panteons i, fins i tot entre els mateixos inquilins dels nínxols més baixos es miren amb recel els dels més alts.

És una mica també el que passa als geriàtrics. A vegades ens sembla que tots els vellets són gent beatífica, però és indubtable que tots ells i elles tenen un passat, racons obscurs en el currículum de cadascú que ni la demència senil és capaç d’emmascarar. Tots arrosseguem alguna tara que intentem amagar com bonament podem.

El passat sempre és un indret que s’ha de trepitjar amb cautela i no és recomanable visitar-lo a segons quines hores. Jaume Cabré a Jo confesso deia que «el temps no és una línia, sinó un laberint, i a cada volta que hi fem ens trobem les mateixes ombres». Per sort la mala memòria ens permet sobreviure a l’enuig constant dels nostres dimonis.

La bondat és una teoria indemostrable que només pot créixer i reproduir-se en ambients tancats, en laboratoris experimentals amb atmosferes aïllades. La maldat, en canvi, es passeja constantment una mica per tot arreu, movent la cua en els indrets més impensats.

Aquesta presència constant del revers fosc, també en el crepuscle de la vida, la retrata magistralment Claudio Magris en evocar un dels últims fragments d’Italo Svevo. Ens presenta un vell que, a la mitjanit –l’hora en què el passat esdevé laberint i s’omple d’ombres–, fantasieja amb la idea que se li aparegués Mefistòfil per oferir-li el pacte clàssic. Tanmateix, en aquest estadi de l’existència, el vell descobreix una veritat desoladora: ja no té res a demanar al diable. Rebutja la joventut per «insensata i cruel» i la immortalitat perquè «la vida és insuportable».

Davant d’això, s’imagina el mateix diable perplex i avergonyit a l’infern, com el representant d’una empresa que s’ha quedat sense gènere atractiu per oferir. El vell es fica al llit rient d’aquest absurd, mentre la seva dona, mig adormida en la pesantor de la rutina conjugal, li diu: «Feliç tu, que en aquestes hores encara tens ganes de riure». És el tancament perfecte d’un apòleg on ni tan sols el diable té poder, no perquè hàgim vençut el mal, sinó perquè el vertader infern és el tedi de carregar, fins a l’últim alè, amb el pes irònic i gris de les nostres pròpies misèries. Beatus es, qui hac hora adhuc ridere cupis.

iPhoto Quim Curbet. Cementiri de Salt, 2026.