La docència i la decència

Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món.

Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia, que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que executa un programa, sinó un subjecte compromès que, des de la seva pròpia decència, desperta la consciència crítica i el dret a la dignitat de l’alumnat.

A les dificultats de la tasca docent s’hi afegeix, massa sovint, una dimissió de la responsabilitat per part de les famílies. El filòsof George Santayana afirmava amb lucidesa que «un nen que només ha estat educat a l’escola és un nen no educat». En una societat atrapada en la immediatesa i les llargues jornades laborals, s’ha estès la perillosa tendència de delegar la criança i l’educació moral de l’infant exclusivament a l’escola. De poc serveix el rigor ètic del docent si a casa es legitima la falta de respecte, la sobreprotecció sistemàtica o el qüestionament permanent de l’autoritat del mestre. L’escola pot instruir, guiar i acompanyar, però no pot substituir el caliu ni el codi de valors que s’ha de mamar a la llar. Exigir decència a la docència requereix també pares i mares decents, capaços d’exercir el seu rol de referents en lloc de pretendre que les aules esdevinguin aparcaments morals o centres de reparació conductual.

En un món hiperconnectat, vertiginós i altament digitalitzat, on les pantalles sovint substitueixen els vincles, l’empatia i el rigor ètic, avui més que mai, són els únics fars capaços de contrarestar la solitud i l’aïllament dels joves. Cuidar l’altre no significa rebaixar l’exigència intel·lectual, sinó dotar-la de sentit; comprendre que darrere de cada dificultat d’aprenentatge o de cada mirada absent hi ha una biografia que demana ser escoltada, acollida i respectada des de la dignitat més absoluta.

L’any 1957, en rebre el Premi Nobel de Literatura, Albert Camus va escriure una cèlebre carta al seu mestre d’escola, Louis Germain, per agrair-li que sense el seu ensenyament generós res d’allò no hauria estat possible. Aquell gest conté l’essència última d’aquest text: el record inesborrable d’un mestre decent que va saber mirar un infant pobre i vulnerable i oferir-li un futur. Les lleis educatives passaran, les plataformes digitals quedaran obsoletes i les directrius administratives es diluiran en l’oblit, però la petjada ètica d’una docència exercida amb decència roman per sempre. 

Potser avui, que és 1 d’octubre, és el millor moment per recordar també la dignitat dels espais educatius. És un dia idoni per parlar de l’escola; d’aquelles escoles ultratjades en el seu moment per la violència de la Policia i la Guàrdia Civil espanyoles. Enmig d’aquella foscor, els centres i les seves comunitats van donar un exemple de decència cívica i pacífica que no oblidarem mai. Perquè, al capdavall, educar amb decència és l’acte de rebel·lia més transformador que tenim: la certesa que, defensant la dignitat de cada aula i de cada alumne, estem salvant el futur del nostre país i de la mateixa humanitat.