Les matemàtiques de la moral

Sempre ens han explicat que ser positiu consisteix bàsicament a saber sumar i multiplicar. Els negatius són sempre els que resten i divideixen, però la clau de tot plegat és aprendre a treure un resultat positiu de qualsevol operació que ens presenti la vida. No podem oblidar que en les matemàtiques de la vida, dos negatius que s’uneixen sovint acaben sumant i que un excés d’optimisme pot deixar-nos en números vermells.

Els valors sobre els quals s’ha assentat la civilització occidental, des del final de la Segona Guerra Mundial fins ara, bàsicament són valors negatius. Tenim molt clar tot allò que no ens convé, tot el que sabem que és intrínsecament dolent i indesitjable, però hem anat oblidant els valors positius, arribant gairebé a menysprear-los, com si fossin una andròmina del passat.

Aquesta és, precisament, la tesi central de l’historiador Alec Ryrie a L’era de Hitler i com la sobreviurem. L’autor argumenta que el consens moral de la postguerra no s’ha construït sobre una brúixola afirmativa de què és el bé, sinó sobre una reacció: la identificació del nazisme com el mal absolut. Hem après a definir la nostra ètica simplement restant el feixisme de l’equació. Però Ryrie ens alerta del perill actual: ara que el record d’aquell horror comença a difuminar-se i a banalitzar-se, aquesta moral basada en la pura negació s’està esquerdant. 

Ja no n’hi ha prou amb saber què hem de restar; si volem sobreviure a aquesta crisi, la societat necessita urgentment recuperar una ètica activa. Ens cal aprendre de nou a sumar i multiplicar valors positius reals si no volem que els discursos autoritaris ens tornin a deixar en números vermells.

Com s’aconsegueix, doncs, aquesta nova operació matemàtica per guanyar la guerra cultural? A les pàgines finals del llibre, Ryrie arriba a una conclusió molt clara: denigrar l’enemic o esperar que desaparegui senzillament no funciona. L’única sortida real és fer una síntesi ètica entre els dos grans bàndols actuals. D’una banda, demana als progressistes seculars que deixin de menysprear el passat i sàpiguen pouar en la tradició cristiana i els valors antics per recordar què és el bé. De l’altra, exigeix als tradicionalistes religiosos que assumeixin honestament el llegat antinazi i les seves llibertats. 

Per guanyar aquesta batalla no serveix de res atrinxerar-se; cal una aliança profunda on les dues bandes sumin forces. Segons Ryrie, el primer bàndol que sigui capaç de despullar-se de prejudicis, porgar el verí de les seves pròpies files i abraçar aquesta síntesi, serà el que aconseguirà el suport de la gran majoria de la societat. I, francament, tant se val qui hi arribi primer, l’important és que algú ho faci per tornar a posar en positiu el marcador de la nostra cultura.