La identitat i la diferència

Segons el mite, Teseu va tornar triomfant a Atenes després de matar el Minotaure a Creta, un monstre amb cos d’home i cap de bou. Els atenencs van voler conservar el seu vaixell com a monument històric durant segles. A mesura que la fusta es podria per la humitat i el pas del temps, els fusters retiraven els taulons vells i els substituïen per fusta nova. Al cap dels anys, no quedava ni un sol clau ni una sola fusta de l’embarcació original. Els filòsofs de l’època van començar a debatre si allò encara era el vaixell de Teseu. Més tard, el filòsof Thomas Hobbes va afegir-hi un gir. Es va preguntar què passaria si algú recollís totes les fustes velles i podrides i hi construís un segon vaixell. Quin dels dos seria l’autèntic?

Tot i que la idea popular que canviem totes les cèl·lules cada set anys és una simplificació, el biòleg suec Jonas Frisén va demostrar mitjançant la datació per carboni 14 que el cos humà es reconstrueix contínuament a velocitats molt diferents segons cada teixit. Les cèl·lules de l’estómac es renoven cada pocs dies a causa dels àcids digestius. La pell triga unes quatre setmanes a regenerar-se i els glòbuls vermells duren uns quatre mesos. L’esquelet humà tarda uns deu anys a renovar-se completament. Hi ha algunes cèl·lules que gairebé no es renoven mai, com la majoria de les neurones de l’escorça cerebral i el cristal·lí dels ulls. Aquesta dualitat biològica és fascinant perquè demostra que el nostre cos es destrueix i es reconstrueix contínuament, però conserva intactes les estructures que guarden la nostra memòria i identitat.

És evident que, malgrat tot, ens identifiquem amb nosaltres mateixos i, si amb això no n’hi hagués prou, tots portem el carnet d’identitat a la cartera. Així i tot, hi ha dies que ens llevem amb dubtes existencials i desconfiem de la imatge que es reflecteix en el mirall i no ens reconeixem en les fotografies de l’àlbum familiar. François Truffaut deia que tothom és diverses persones correlativament; la qüestió, potser, consisteix a discernir quina persona exactament som cada dia i intentar demostrar un mínim de coherència.

Al Japó, el Gran Santuari d’Ise es reconstrueix cada vint anys utilitzant exclusivament fusta nova. La continuïtat al llarg dels segles es considera de caràcter espiritual i prové de l’origen de la fusta, que s’obté d’un bosc adjacent considerat sagrat.

Al capdavall, potser l’autèntic vaixell de Teseu no eren ni els taulons vells ni els nous, sinó el viatge que havia fet. De la mateixa manera, nosaltres no som les cèl·lules que mudem cada setmana, sinó la història que anem escrivint amb elles i el rumb que decidim mantenir cada matí. I si algun dia la coherència ens falla i sentim que no ens reconeixem, sempre ens quedarà el consol de saber que, biològicament parlant, demà estrenarem un trosset de pell nova per tornar-ho a intentar. Per sort, a la comissaria no ens fan renovar la foto del DNI cada quatre setmanes.




Comentaris

T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.

Entrades populars d'aquest blog

La més bella de les mentides

Sobre la utilitat d’un mateix

La casa de la memòria

La reixeta dels somnis

El cel pot esperar?

Vladperpunkt

Per què hem de guanyar els fatxes?