Al caliu del fornell

Els diumenges, sobretot, i els dies de festa en general sempre m’han semblat d’una inutilitat esfereïdora, un temps d’abatiment i de desesma on tot s’acaba aturant com en la vigília d’una apocalipsi. En un diumenge a mitja tarda sempre em trobareu desitjant que arribi la definitiva commoció, el daltabaix, el desastre, la desgràcia, el diluvi, el drama, l’erupció, la revolució, el dilluns o el que sigui. Tot abans que continuar immers en un paisatge de Vayreda posat de gairell. Des d’aquest aspecte, Nadal és un llarg temps d’inactivitat que sempre m’aclapara, una mena de dia de la marmota que es repeteix sense esperança de sortir-ne. Per sort després torna la normalitat, els dilluns benaurats quan tot es torna a posar en moviment i el fum dels camions i dels autobusos escolars ens torna a omplir els pulmons de vida i d’esperança. El paisatge de Vayreda esdevé un quadre de Brueghel el Vell i cadascú torna a ocupar la seva confortable posició enmig de la confusió i el desori. I la raó és ...

Gairebé sense adonar-nos-en el nostre planeta acaba de fer un nou cicle al voltant del sol, exactament igual –o amb una variació imperceptible– que ho ha fet durant tots els segles que els humans anem gabiejant per la seva escorça, i arriba ara aquell moment en què l’un o l’altre ens posem a escriure un article sobre el Nadal. Tant en el tema com en el contingut la variació tendeix també a ser imperceptible i, tanmateix, reincidim en el delicte. Les hores lentes de les tardes de desembre ens porten a una mena de melangia per un temps perdut i per un món que potser no ha arribat a existir mai del tot, si més no tal com el pintem en aquests articles de Nadal. El temps se’ns escorre entre els dits mentre escrivim o mentre intentem reconstruir mentalment la recepta d’aquells canelons que feia l’àvia. Els núvols passen lentament damunt dels arbres, els ocells fan viatges erràtics entre els teulats i en la llunyania s’encén un estel de Nadal que Ximenez Instalación, una companyia líder en el...

És ben sabut que els humans provenim dels boscos i que de tant en tant sentim la imperiosa necessitat de tornar-hi. Els troncs dels arbres ens parlen amb un llenguatge que ja hem oblidat des de fa mil·lennis, una cantarella vegetal que ens crida des del fons del fons del nostre cervell i que ens obliga a trepitjar de nou els camins oblidats dels nostres ancestres i els secrets senderols que traçaren en el seu dia els nostres avantpassats. Els arbres ens miren amb un deix de menyspreu, remouen lentament les seves branques i deixen caure damunt nostre un reguitzell de fulles que ressonen a dins del nostre cap, com una mena de codi vegetal que ens recorda aquells versos del poeta: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que abandona el seu indret…». Tot el que ens contempla a dins del bosc és més antic que el nostre llinatge, molt abans que nosaltres fóssim carn ells ja eren fusta, i molsa, i fongs. Els arbres enfonsen les arrels en l’àrida escorça de la terra, la molsa s’estén en l’ob...

Quan encara hi havia més d’un pam de fang en els carrers del País Valencià, alguns ja pensaven organitzar festetes per a recollir diners pels damnificats per la riuada. Vivim en una festa permanent, hem convertit l’excepció en norma i, si generalment ja no es necessiten excuses gaire sòlides per fer-ho, imagineu-vos ara amb aquest magnífic desastre a l’abast de la mà.  Els fabricants de cervesa, els muntadors de tinglados i alguns traficants de substàncies al·lucinògenes es freguen les mans quan hi ha la més mínima possibilitat de celebració a la vista, sobretot quan és un acte “solidari” i tothom podrà sortir a la foto i en el cartell, i quedar com uns senyors. Els artistes segurament no cobraran, però els altres sí. Hi haurà despeses que algú haurà de sufragar, perquè aquí, en el fons, no hi ha ningú que treballi gratuïtament. S’haurà de pagar la instal·lació, els altaveus, els cartells i no sé quantes coses més, i al final només quedaran unes quantes virolles, un romanent de la ...

El temps és una línia insegura, com un fil que penja entre dos pals. Caminem amb esperit de funàmbul, intentant aguantar l’equilibri entre un passat que es dissol darrere nostre i un futur que ens espera per a engolir-nos en el desconegut. Tornar al passat és un somni recorrent, tots hem pensat alguna vegada amb uns hipotètics temps feliços anteriors al nostre naixement, en la terra dels avantpassats més llunyans. Ens hauria agradat veure com eren els carrers quan encara no hi havia voreres o més enllà quan tot eren camps. Ens imaginem un temps fundacional, més feliç com més reculat, sense els lligams que ens tenallen en aquesta modernitat on ens ha tocat viure, però aquest retorn és impossible, sobretot perquè ja no estem disposats a viure en aquelles condicions. Ara ja ningú és capaç de suportar un mal de queixal sense poder trucar immediatament al dentista, ni podem sobreviure sense aigua corrent ni electricitat. El temps ens empeny cap endavant i hem d’agrair-ho. Malgrat tot, sabem...

Novembre comença amb un fort regust de fang i de mort. Des de la finestra veig com la terra dels camps s’estova, els arbres que es despullen i les muntanyes que s’amaguen darrere d’un vel grisós. La tardor exerceix el seu ofici, la meteorologia embogeix i el món es prepara per a resistir de nou els embats de la vida. Els més savis d’entre nosaltres intenten cercar nous remeis per a nous mals, mentre els més ximples ens governen. Potser ara ja és hora de fer balanç, d’aturar-nos un moment, aclucar els ulls i pensar on estem, d’on venim, cap on anem, potser és hora de saber qui som, què podem fer i què no, què és el que hem fet bé, el molt que hem malversat i, sobretot, com és que hem permès que ens governi aquesta xusma. Demà serà un altre dia, el fang esdevindrà pols i un vent de desembre ho escombrarà tot, quedarà el patiment i l’horror, i els ineptes i els corruptes celebraran el seu Nadal amb torrons de primera qualitat, i els senglars baixaran de les muntanyes per a menjar-se les r...

 Ròmul el Gran és una comèdia de Friedrich Dürrenmatt que es desenvolupa des del matí del 15 de març fins al matí del 16 de març de l’any 476 a la vil·la de l’emperador a la Campània. El drama gira al voltant de la caiguda de l’Imperi Romà al segle V, tot i que Dürrenmatt es permet una aproximació molt lliure a les realitats històriques. Ròmul viu a la seva finca, alegrement cria pollastres i beu vi d’espàrrecs, mentre que la seva dona Júlia i tots els seus consellers li demanen que resisteixi la invasió de les tribus germàniques. Dürrenmatt escriu aquesta peça amb el seu alemany helvètic i en els primers assajos de l’obra els actors berlinesos li fan veure que, per exemple, no poden utilitzar la paraula “Morgenessen” per “esmorzar”, que en alemany normalitzat és “Frühstück”. L’autor agafa un llapis i corregeix el guió, afegint un diàleg. Ara, quan un dels esclaus li serveix a l’emperador el seu “Frühstück”, l’emperador respon: «“Morgenessen”. Jo decideixo què és el llatí clàssic a...

A vegades em sembla que el puc tocar amb la punta dels dits, és un brunzit gras i dur, com el pas d’un avió de reacció dels que duen estrangers a l’aeroport veí. Em passa pel davant del nas, deixant un rastre de pols que queda suspès durant uns instants en l’aire de l’habitació. Em passo bona part del dia aquí, és la cambra de treball, l’estudi o la sala d’estar, tant se val. És on tinc els llibres que han d’estar més a mà, repartits en dues prestatgeries de fusta que han sofert moltes mudances. La mosca va recorrent els títols d’un en un, passant a ras a la vora de les novel·les i els assaigs, ordenats amb la sistemàtica precisió de l’ordre alfabètic. És una bèstia grossa, negra i peluda, engreixada sota la panxa d’innumerables animals de granja que remuguen en el veïnat. Segurament m’ha confós amb un d’ells i va donant voltes per l’estança tot esperant que deixi anar una tifarada fumejant on poder deixar les seves larves. Però jo soc un animal d’una altra mena, pertanyo a la humana e...

 Originàriament, el calendari romà era de deu mesos. Els romans havien adquirit l’hàbit de personificar i divinitzar tots els fets que tenien dificultats per explicar i situaven els déus “bons” a un costat i els déus “dolents” a l’altre, tenien cura de posar-se sota la protecció dels primers i de protegir-se dels segons. Només els primers quatre mesos de l’any es relacionaven amb déus protectors, tres dels quals en realitat eren deesses: abril dedicat a Afrodita, maig en honor de Maia i juny en honor de Juno. Els últims sis mesos només es designaven pel nombre que els situava i que permetia distingir-los al llarg de l’any, octubre simplement era el vuitè. Com qui no vol la cosa, ja hem arribat a la segona setmana d’octubre, que ara ja no és el vuitè sinó el desè mes, perquè en algun moment es va decidir afegir-ne dos de nous: el mes de Juli Cèsar i el d’Octavi August, que són els de la calorada d’estiu. Les nits ara són cada cop més curtes i l’últim diumenge d’octubre és el de la t...