Al caliu del fornell

Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”. Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar. No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més eviden...

La terra no és plana i gira com una baldufa al voltant del sol, una translació que tarda 365 dies més 6 hores, unes hores que probablement perdem trucant a les companyies del llum i el gas o atenent trucades de desconeguts. En puc donar fe de tot això, si més no pel que fa als darrers seixanta-sis anys. Abans no ho sé perquè no hi era. Potser el món estava aturat i va començar a girar just quan vaig arribar jo, però d’això no n’estic segur. Cada any, quan arriben aquests dies de gener celebro el meu aniversari, vaig néixer a casa en el pic de l’hivern, un dilluns a primera hora. El meu avi i el meu pare em van donar un primer cop d’ull abans d’anar a treballar i el meu besavi una mica més tard per a assegurar-se que tenia tots els dits ben posats. Un cel de plom amenaçava neu i l’avi que treballava a Obres Públiques havia de tenir el camió llevaneus preparat per si als més bojos d’aquella època se’ls acudia anar a esquiar a la muntanya. De fet, uns dies després, em van portar a batejar...

Som el que som i poca cosa més. La vida és un enfilall de misteris irresolts, la ciència avança a les palpentes per camins de foscor i d’ignorància, i a cada pas sorgeixen més interrogants. Des de fa mil·lennis que la humanitat busca respostes, contemplant amb ulls aquosos tot allò que ens envolta, potser per aquesta raó hem inventat les terrasses dels bars, els sopars de cunyats i les xarxes socials. Si ens cal trobar certeses, en aquests llocs les trobarem a bastament i, per sort, les tres coses es troben amb una abundància creixent. Querefont, un filòsof atenenc, va preguntar a la pitonissa de Delfos si hi havia algú més savi que Sòcrates i ella va respondre que no. Sòcrates explica com es va enfrontar en un debat amb els homes que en el seu temps eren coneguts com a savis, per tal de trobar aquell que ho fos més que ell, ja que no creia en la resposta que la pitonissa li havia donat a Querofont. Després de parlar amb tots ells, Sòcrates s’adonà que era el més savi, no pas perquè co...

Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...

Els diumenges, sobretot, i els dies de festa en general sempre m’han semblat d’una inutilitat esfereïdora, un temps d’abatiment i de desesma on tot s’acaba aturant com en la vigília d’una apocalipsi. En un diumenge a mitja tarda sempre em trobareu desitjant que arribi la definitiva commoció, el daltabaix, el desastre, la desgràcia, el diluvi, el drama, l’erupció, la revolució, el dilluns o el que sigui. Tot abans que continuar immers en un paisatge de Vayreda posat de gairell. Des d’aquest aspecte, Nadal és un llarg temps d’inactivitat que sempre m’aclapara, una mena de dia de la marmota que es repeteix sense esperança de sortir-ne. Per sort després torna la normalitat, els dilluns benaurats quan tot es torna a posar en moviment i el fum dels camions i dels autobusos escolars ens torna a omplir els pulmons de vida i d’esperança. El paisatge de Vayreda esdevé un quadre de Brueghel el Vell i cadascú torna a ocupar la seva confortable posició enmig de la confusió i el desori. I la raó és ...

Gairebé sense adonar-nos-en el nostre planeta acaba de fer un nou cicle al voltant del sol, exactament igual –o amb una variació imperceptible– que ho ha fet durant tots els segles que els humans anem gabiejant per la seva escorça, i arriba ara aquell moment en què l’un o l’altre ens posem a escriure un article sobre el Nadal. Tant en el tema com en el contingut la variació tendeix també a ser imperceptible i, tanmateix, reincidim en el delicte. Les hores lentes de les tardes de desembre ens porten a una mena de melangia per un temps perdut i per un món que potser no ha arribat a existir mai del tot, si més no tal com el pintem en aquests articles de Nadal. El temps se’ns escorre entre els dits mentre escrivim o mentre intentem reconstruir mentalment la recepta d’aquells canelons que feia l’àvia. Els núvols passen lentament damunt dels arbres, els ocells fan viatges erràtics entre els teulats i en la llunyania s’encén un estel de Nadal que Ximenez Instalación, una companyia líder en el...

És ben sabut que els humans provenim dels boscos i que de tant en tant sentim la imperiosa necessitat de tornar-hi. Els troncs dels arbres ens parlen amb un llenguatge que ja hem oblidat des de fa mil·lennis, una cantarella vegetal que ens crida des del fons del fons del nostre cervell i que ens obliga a trepitjar de nou els camins oblidats dels nostres ancestres i els secrets senderols que traçaren en el seu dia els nostres avantpassats. Els arbres ens miren amb un deix de menyspreu, remouen lentament les seves branques i deixen caure damunt nostre un reguitzell de fulles que ressonen a dins del nostre cap, com una mena de codi vegetal que ens recorda aquells versos del poeta: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que abandona el seu indret…». Tot el que ens contempla a dins del bosc és més antic que el nostre llinatge, molt abans que nosaltres fóssim carn ells ja eren fusta, i molsa, i fongs. Els arbres enfonsen les arrels en l’àrida escorça de la terra, la molsa s’estén en l’ob...

Quan encara hi havia més d’un pam de fang en els carrers del País Valencià, alguns ja pensaven organitzar festetes per a recollir diners pels damnificats per la riuada. Vivim en una festa permanent, hem convertit l’excepció en norma i, si generalment ja no es necessiten excuses gaire sòlides per fer-ho, imagineu-vos ara amb aquest magnífic desastre a l’abast de la mà.  Els fabricants de cervesa, els muntadors de tinglados i alguns traficants de substàncies al·lucinògenes es freguen les mans quan hi ha la més mínima possibilitat de celebració a la vista, sobretot quan és un acte “solidari” i tothom podrà sortir a la foto i en el cartell, i quedar com uns senyors. Els artistes segurament no cobraran, però els altres sí. Hi haurà despeses que algú haurà de sufragar, perquè aquí, en el fons, no hi ha ningú que treballi gratuïtament. S’haurà de pagar la instal·lació, els altaveus, els cartells i no sé quantes coses més, i al final només quedaran unes quantes virolles, un romanent de la ...

El temps és una línia insegura, com un fil que penja entre dos pals. Caminem amb esperit de funàmbul, intentant aguantar l’equilibri entre un passat que es dissol darrere nostre i un futur que ens espera per a engolir-nos en el desconegut. Tornar al passat és un somni recorrent, tots hem pensat alguna vegada amb uns hipotètics temps feliços anteriors al nostre naixement, en la terra dels avantpassats més llunyans. Ens hauria agradat veure com eren els carrers quan encara no hi havia voreres o més enllà quan tot eren camps. Ens imaginem un temps fundacional, més feliç com més reculat, sense els lligams que ens tenallen en aquesta modernitat on ens ha tocat viure, però aquest retorn és impossible, sobretot perquè ja no estem disposats a viure en aquelles condicions. Ara ja ningú és capaç de suportar un mal de queixal sense poder trucar immediatament al dentista, ni podem sobreviure sense aigua corrent ni electricitat. El temps ens empeny cap endavant i hem d’agrair-ho. Malgrat tot, sabem...