Guerra Híbrida: la independència es programa al garatge

Després de segles de perfeccionar l’art de posar molts soldats en una trinxera, la guerra híbrida ha arribat com el gran racionalitzador. Avui, el general més modern pot dirigir un ciberatac des del seu portàtil mentre pren un cafè amb llet, i una campanya de desinformació viral pot fer més mal que una divisió blindada. Ja no necessitem hordes de tropes de primera línia; ara ens conformem amb un grapat d’especialistes: el hacker que desactiva una central elèctrica en pijama, el “tinent influencer” que enverina xarxes socials, i el dron que llança metralla des del cel amb la precisió d’un videojoc. És el somni de l’eficiència: maximitzar el caos minimitzant el risc. El soldat clàssic, amb el seu fusell i la seva motxilla, s’ha convertit gairebé en un element pintoresc, una reserva per si la guerra “tradicional” torna a estar de moda. Irònicament, per desgastar l’enemic, ara primer l’esborrem d’internet.

Des de l’ombra, una anònima màquina de bots pot desplegar-se de nit i, abans de l’esmorzar, haver fabricat una tendència mundial que demonitza un govern o glorifica una milícia. Per què molestar-se a contractar autobusos, imprimir pancartes i convocar milers de persones sota la pluja, quan amb un algoritme ben afinat i un grapat de comptes falsos pots simular una indignació massiva, perfecta i seca? Les revolucions ja no es mesuren per les cames que omplen les places, sinó pels “m’agrada”, els retuits i els perfils automatitzats que inflen les xifres. El poder ha canviat de pell: l’aportació més perillosa ja no és el cos al carrer, sinó el hashtag assassí que es propaga a la velocitat de la llum. Una multitud virtual, impalpable i inexhaurible, ha substituït la massa suada i cridanera. I el pitjor és que és molt més barata d’alimentar: només necessita electricitat i un parell d’ideòlegs en una habitació fosca. La història la guanya qui controla el rellotge, no qui crida més fort.

A Catalunya, aquesta lògica porta la paradoxa fins a l'extrem. I aquí rau la ironia definitiva: després de dècades de manifestacions massives i enfrontaments visuals, la sobirania potser no s’aconsegueix amb una onada humana que ompli la Diagonal, sinó amb un grupet de nois miops i amb els peus plans que, silenciosament, desmunten els marcs legals des de dins. Com va intuir l’escriptor i activista valencià Joan Fuster, «la cultura és l’única força que pot resistir davant la força», i avui aquesta cultura es propaga per xarxes i codis. Imagineu-vos: en lloc de dependre de la presència física al carrer, una resistència digital elegant. Una flota de bots –ni un bit a terra!– inundant les xarxes europees; algoritmes que analitzen i soscaven els arguments econòmics centralistes; ciberactivistes que, des d’un garatge, fan més que mil columnes aturades a la frontera. Seria la desobediència civil del segle XXI: eficient i imparable. L’Estat, que sempre ha entès el poder com a presència física i control del territori, es trobaria lluitant contra fantasmes en un camp de batalla invisible. La victòria, en aquest joc híbrid, no seria per qui té més gent al carrer, sinó per qui, en paraules de Manuel de Pedrolo, sap que «la revolució serà un acte de cultura o no serà». I avui, aquesta cultura es genera i es defensa en l’àmbit digital i potser la lluita per l’autodeterminació ja no es guanya des del carrer, sinó des del servidor. El nostre enemic ja ho ha entès, ara ho hem d’entendre nosaltres.

Imatge creada amb intel·ligència artificial.