Els dies s’allarguen

Josep Pla reflexiona a Les hores sobre el miracle hivernal de la floració dels ametllers, un esdeveniment incert i delicat que es produeix «només quan el fred es descuida un moment». Aquesta audàcia, aquesta florida extemporània i arriscada en plena estació freda, és, segons ell, un dels miracles més gràcils i lleugers de la natura. L’espectacle d’un ametller en flor, amb els seus matisos que van del rosa al blanc, apareix com una subtil i elegant sorpresa davant del paisatge encara hivernal, un vaporós enlluernament que omple de delicadesa les tardes curtes de febrer.

Pla subratlla la bellesa incomparable i la qualitat etèria d’aquesta flor, que irisa totes les riberes mediterrànies. La seva plenitud es percep amb més intensitat quan contrasta amb elements còsmics i inhòspits, com el mar immens o les muntanyes gelades, on assoleix una gràcia gairebé impertinent. Aquests ametllers florits, fugissers com un somni, semblen posar sobre el món fred una il·lusió de temperatura suau i són, en definitiva, una pura figuració poètica, una ànsia de paradís que acompanya amb la seva bellesa efímera els primers indicis de la llum creixent.

Aquests dies de febrer, en què les hores de llum ja es va allargassant, són potser els més planians de l’any. La llegenda diu que l’emperador August va robar un dia d’aquest mes perquè «el seu» agost fos tan llarg com el juliol de Juli Cèsar. Sigui cert o no, aquesta irregularitat històrica, aquesta mancança, li va bé a la condició de llindar que té el mes. Aquí, la vida sembla fer una pausa i contén l’alè en un equilibri precari. És una suspensió breu, però intensa, on la llum encara no és plena, però la foscor ja ha començat a recular. Un entretemps que Pla capta en la imatge perfecta de la flor de l’ametller, una rebel·lió de fragilitat contra la persistència del fred.

Depèn de com te’l miris, febrer sembla com una mena de dimarts, sense suc ni bruc. De petits, quan jugàvem a decidir quin era el pitjor mes de l’any sempre escollíem el febrer. Havíem descobert que la veritable raó per la qual Déu va fer que el febrer fos més curt d’uns dies era perquè sabia que quan la gent arribés al final moriria si hagués d’aguantar un altre maleït dia. Però el fet és que després, quan acabi aquest mes, tot es complicarà, es complicarà més, perquè el país ja veiem com va. 

Mentrestant l’única cosa que ens pot oferir el febrer és una mica d’amor per Sant Valentí, encara que nosaltres –ja ho sabeu– som més de Sant Jordi, perquè és l’abril i ja és temps de flors, un temps que la natura ens ofereix per fer-se perdonar pel febrer, petit, fosc i punxegut. Malgrat tot, abans que acabin aquestes setmanetes d’hivern hauran passat moltes coses i amb un somriure haurem de deixar enrere aquest llindar i ens haurem de preparar per als volums següents de la nostra obra completa, que és la vida, i que mai no para d’escriure’s, amb el permís o sense de l’escriptor de Llofriu.

Wikimedia Commons