La Candelera

Quaranta dies després de Nadal, la meva àvia posava una espelma en l’ampit de la finestra. Probablement era un símbol que la llum havia tornat, per allunyar les últimes ombres de l’hivern. Aquella petita flama de la Candelera, tremolosa contra el vidre fred, guiava no només els passos sinó també els bons propòsits. Era la manera silenciosa de beneir la casa, de cridar la sort i de mantenir viva una manera de fer que s’havia perpetuat durant segles. Després, la terra ha girat més de vint mil vegades al voltant del sol, i el vent de la història ha anat apagant totes aquelles espelmes.

Els nostres pobles i les nostres ciutats han asfaltat els records i han aixecat edificis de vidre i d’acer damunt de les tradicions. Hem imprès llibres digitals, hem cantat cançons electròniques, hem volat amb avions de reacció i hem conduït automòbils automàtics, però no som millors ni més feliços. La maldat, l’egoisme, el racisme, la tirania i una ignorància embolicada amb el plàstic de la modernitat ens han fet creure que el futur que hem construït és superior. Ens equivoquem. La Candelera plora de vesània i la marmota riu a Pennsilvània.

I, tanmateix, alguna cosa encara clama en la foscor d’aquest nou hivern on estem instal·lats. Una part de nosaltres, aquella que reconeix la seva pròpia ombra al mirall, no s’ha resignat a viure només de reflexos glaçats. La necessitat de trobar sentit, de connectar amb alguna cosa que transcendeixi la pantalla i l’asfalt, és un foc que tremola, però no s’extingeix. És el mateix impuls que portava l’àvia a encendre l’espelma: la intuïció que la humanitat necessita símbols, que ha d’orientar-se cap a una llum íntima i tremolosa per no perdre’s del tot en la immensitat freda del món que construeix.

La claror que ara veiem és el reflex glaçat dels panells publicitaris, no el tremolor càlid d’una espelma. Les nostres guies són mapes digitals en les pantalles, no la llum d’una finestra en la foscor. Però, de tant en tant, quan la nit cau densa i el silenci aconsegueix introduir-se entre els sorolls de la ciutat, encara sentim l’impuls d’acostar-nos a un vidre i mirar cap enfora. Busquem, no sabem bé si en els altres o en nosaltres mateixos, aquella petita llum en la nit. Ens recorda que, per sota de tot aquest ciment, la terra encara gira. I amb ella, la memòria d’una llum que potser no s’ha apagat del tot. Espera, en algun racó oblidat, que algú torni a encendre-la.

iPhoto Quim Curbet