L'autobús de Heaton Chapel

Heaton Chapel és una regió al nord de Stockport, al Gran Manchester, Anglaterra. Limita amb els districtes de Levenshulme i Manchester al nord, Stockport i Heaton Moor a l’oest, Reddish i Heaton Norris a l’est, i Heaton Mersey a l’oest i al sud. Heaton Chapel i les zones circumdants es coneixen col·lectivament com els Quatre Heatons. El 1918, McVitie and Price, que més tard es va convertir en McVitie’s, hi va obrir una gran fàbrica de galetes i Sir Richard Fairey hi va reconvertir una fàbrica de màquines auxiliars per a construir avions, d’aquí en van sortir molts dels que van volar amb la RAF durant la guerra.

Més enllà de tot això, aquest nom no m’hauria de sonar per cap motiu especial. La història, tan solemne, no havia de travessar mai el mar per a mi. Si no fos perquè, molt sovint, quan passejo pel polígon industrial de Fornells de la Selva, em trobo un autobús de dos pisos de la línia 231, amb el nom «Heaton Chapel» ben visible a la llarga caixa vermella. Ara ja és un objecte estàtic, un element més del paisatge industrial, però encara porta la geografia del seu origen impresa al davant. És una empremta d’un viatge inversemblant: de la seva ruta urbana al Gran Manchester a la quietud d’un racó gironí. En la seva immobilitat, però, conté més moviment del que sembla.

Em porta a pensar en els objectes que surten dels seus contextos i es converteixen en narradors involuntaris. És irònic: una fàbrica que va construir avions per a la RAF es connecta amb la meva realitat a través d’una relíquia rodant que ja no roda. L’autobús de la línia 231 ja no transporta passatgers, però a mi em porta, cada vegada que el veig, a un lloc llunyà en l’espai i en el temps. És un recordatori que fins i tot el més local té el potencial de viatjar i de trobar un espectador atent en un racó inesperat.

Aquest autobús encapsula l’essència d’una globalització silenciosa i funcional, allunyada dels grans circuits del turisme i les mercaderies de luxe. És la globalització dels objectes útils que, un cop esgotada la seva vida primera, emprenen una segona trajectòria no prevista. El seu viatge des dels carrers humits de Stockport fins a la llum plana d’un polígon de la plana de l’Onyar no està narrat en cap guia ni promocionat en cap follet. És un moviment logístic, econòmic, pràctic: el viatge involuntari d’una icona local que, sense pretensions, ha esdevingut ambaixadora accidental d’un lloc del qual potser mai no hauríem sentit a parlar. En aquesta quietud mediterrània, l’autobús no és sols un vehicle, sinó la constatació física d’un món on tot, fins i tot el més arrelat a un paisatge urbà concret, pot acabar relliscant cap a una altra geografia, portant amb ell el nom del seu origen com una etiqueta persistent i poètica.

Hi ha una poesia profundament surrealista en la seva presència. L’autobús de dos pisos, amb la seva alçària imponent i una silueta dissenyada per circular entre cases de maó i botigues, ara s’alça davant d’una nau industrial de xapa, sota un cel que no és el seu. La seva bellesa rau precisament en aquest desajust, en aquesta qualitat de peça de puzle col·locada en el lloc equivocat. Ja no serveix per al que va ser creat; la seva funció s’ha evaporat, però la seva forma persisteix, carregada de significat. Es converteix en una escultura involuntària, un ready-made que parla de desarrelament i de nova existència. Cada vegada que hi passo, m’atura amb la força tranquil·la de l’absurd. És la imatge perfecta d’una narrativa interrompuda, un vers d’una cançó anglesa atrapat per sempre en un so mediterrani, creant una bellesa nova, melancòlica i completament imprevista.

Així, Heaton Chapel ja no és només un punt al mapa de Manchester. Per a mi, és també l’ombra vermella i blanca projectada sobre l’asfalt de Fornells de la Selva, un recordatori silenciós que els objectes, com les històries, mai no moren del tot; simplement canvien de direcció. I de vegades, el nou destí no és més que un aparcament, on la memòria s’estaciona i des d’on ens observa, amb una ironia quieta, mentre passegem.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Candelera

Hi ha un límit al teu amor

Els secrets de la piràmide

El cinema ja no és el que era