Consells sensats per a gent inhòspita

Benvingut a aquest breu recull de consells. Si has obert aquest article, potser és perquè et reconeixes en el perfil –o algú t’ha dit amb més o menys traça que ho ets– o, simplement, per curiosa ironia. Ser inhòspit no és necessàriament un defecte moral, sovint és una postura vital, una cuirassa contra un món que de vegades es presenta excessivament efusiu o enganyosament amable. Lluny de pretendre convertir-te en l’ànima de la festa (Déu me’n guard!), aquesta guia pretén oferir unes quantes reflexions perquè la teva reserva no sigui confosa amb mala educació, i perquè els pocs –però significatius– encontres socials que triïs tenir siguin una mica més suportables, per a tu i per als altres.

PRIMER CONSELL. Un dels grans maldecaps per a la persona inhòspita és la dificultat de llegir les intencions reals dels altres. Hi ha qui et convida a un sopar perquè realment vol compartir taula amb tu, i qui ho fa perquè és el que toca. La clau no és dir que no a tot, sinó aprendre a discriminar. Si sospites que la invitació és només un gest protocol·lari i no tens gens d’interès a anar-hi, estalvia’t la teva presència i l’esforç de qui hauria de fingir que li agrada tenir-te a casa. Ara bé, quan detectis una oferta sincera, considera-ho. No cal que hi vagis amb entusiasme desfermat; n’hi ha prou amb una assistència honesta i sense retrets. Aquesta economia de la presència et permetrà mantenir la teva autenticitat sense cremar ponts que, en el futur, podrien ser els únics que et connectin amb un món que no t’acaba d’entendre.

SEGON CONSELL. Atès que la teva presència en un àpat o celebració serà un esdeveniment infreqüent –com l’albirament d’un cometa, vaja–, aprofita’l per observar, si més no, les normes bàsiques de convivència. Això no significa que hagis de riure les gràcies a tothom ni mostrar un interès desorbitat per les vacances del cunyat de la cosina. Significa, simplement, no dificultar el trànsit. No et plantis al mig de la porta de la cuina mentre van amunt i avall amb plats calents; no monopolitzis el sofà en una posició que n’impedeixi l’ús a ningú més; i, sobretot, no t’enrotllis en converses que clarament no interessen a ningú més que a tu. La gent inhòspita sol defensar la seva sinceritat a ultrança, però de vegades la sinceritat és només una excusa per a la mandra de posar-se al lloc de l’altre. Ser com un moble ben col·locat és una forma d’educació que no et compromet a ser simpàtic.

TERCER CONSELL. Fins i tot per a la persona més inhòspita, de tant en tant, es presenta una ocasió social ineludible: un aniversari molt assenyalat, un comiat, una celebració laboral. Hi aniràs perquè no tens alternativa –com anar al dentista, però sense el premi final de la boca neta–, però no hi has de passar tota la tarda o tota la nit. La virtut aquí és saber marxar al moment just, abans que la incomoditat es transformi en ressentiment per la teva banda o en estranyesa per la dels altres. Aprèn a detectar els teus propis senyals d’alerta –aquell lleu formigueig a les cervicals, la sobtada necessitat de mirar el rellotge cada dos minuts, la pèrdua absoluta del fil de qualsevol conversa– i, en aquell precís instant, actua. No cal donar grans explicacions. Una excusa senzilla, fins i tot una mica vaga, sol ser més elegant i menys qüestionable que una gran mentida elaborada. Un «Demà m’espera un dia llarg, em retiro» és suficient. Marxar d’hora i amb bon peu és molt millor que quedar-se fins tard amb mala cara, convertint-te en aquella presència silenciosa que, sense voler, acaba enterbolint el record d’una vetllada que, per als altres, potser sí que era important. La fugida elegant és l’art de desaparèixer sense fer soroll, com un gat que, sense dir res, troba la porta oberta i se’n va a fer la seva vida. I els gats, se sap, són els reis de la independència sense culpa.

QUART CONSELL. Un dels grans drames de la persona inhòspita és viure en un estat de permanent defensa, com si qualsevol trucada, missatge o invitació fos un atac a la seva fortalesa interior. Proposo un canvi de perspectiva: no es tracta de dir que no a tot, sinó de delimitar clarament el teu territori. Estableix el teu propi codi postal, les coordenades del que estàs disposat a compartir i del que no. Això vol dir, per exemple, decidir que els diumenges a la tarda són teus i intocables, o que les trucades per telèfon només les agafes si són d’una llista reduïda de persones (i la resta poden escriure, i tu ja contestaràs si et ve de gust, potser d’aquí a tres dies, potser d’aquí a tres mesos, potser quan Neptú torni a estar en posició retrògrada). La gràcia està en ser coherent i ferm, però no hostil. Quan algú traspassa aquesta frontera, no cal que et posis a lladrar. Dit amb naturalitat, com qui explica que prefereix el te al cafè, la gent acaba aprenent a respectar els teus límits. I els que no els respecten, probablement, no mereixien creuar-los. Al cap i a la fi, tothom té dret a tenir la seva pròpia Cambra dels Secrets.

CONSELL FINAL. Ser inhòspit no és incompatible amb ser agraït. De fet, un petit gest de gratitud és la millor eina perquè els altres entenguin que la teva distància no és menyspreu, sinó una simple qüestió de caràcter –o de mandra crònica, que també és legítim. No cal que escriguis una targeta poètica ni que dediquis tres minuts al telèfon a fer esforços sobrehumans per mantenir una conversa buida. Agraeix a la teva manera: un missatge lacònic, però enviat l’endemà («Ahir va estar bé, gràcies»), o simplement, en la següent trobada inevitable, un «La teva sopa era bona» dit amb sinceritat. La gent acaba aprenent a llegir el teu codi. I quan sàpiguen que el teu “gràcies” és autèntic –perquè no el regales a tort i a dret com qui llença confeti–, el valoraran molt més que els milers de compliments maquinals que reben dels qui són inhòspits de cor, però experts en fingir.