El desig de viure d’Etel Adnan

Als arxius digitals de la Universitat Americana de Beirut es conserva un cartell de 1999. Anunciava l’exposició “Etel Adnan: Painting Bridges” i mostra el seu rostre en primer pla: els cabells blancs, la mirada fixa, l’expressió serena d’una dona que ja havia viscut dues guerres, ensenyat filosofia a Califòrnia i escrit un dels llibres fonamentals sobre la guerra civil libanesa. El cartell, imprès sobre paper, mesura 35 per 25 centímetres i forma part del patrimoni cultural de la biblioteca universitària. En aquesta imatge hi ha tota la seva essència: una dona que va viure entre tres cultures, que va pintar muntanyes obsessivament i que va escriure sobre l’apocalipsi amb la serenitat de qui sap que les paraules, de vegades, no poden salvar res, però ho intenten. «L’art és una manera de viure», deia. I ho va aconseguir: viure en art, encara que el món trigués vuit dècades a adonar-se’n.

Per entendre Etel Adnan cal situar-la en una geografia que ja no existeix. Va néixer el 1925 a Beirut, però els seus orígens són un mapa de l’Orient Mitjà desaparegut. La seva mare, grega cristiana, havia vist cremar Esmirna el 1922, una ferida que mai no va tancar del tot. El seu pare, sirià musulmà, havia estat oficial de l’Imperi Otomà. A casa, Etel parlava grec amb la mare i turc amb el pare, però al carrer sentia àrab, i a l’escola de monges s’educava en francès. «Mai em vaig sentir completament integrada», confessaria anys després, «però tampoc estrangera. Aquest sentiment d’estar sempre a la frontera m’ha acompanyat tota la vida i ha estat el meu veritable país».

Aquella condició fronterera la va portar a buscar respostes en la filosofia. A vint anys va viatjar a París per estudiar a La Sorbona, on va descobrir la fenomenologia i l’existencialisme. Però Europa li quedava petita, i va travessar l’Atlàntic per ampliar estudis a Berkeley i Harvard. El 1958 es va instal·lar a Califòrnia com a professora d’estètica i filosofia al Dominican College de San Rafael. Allà, contemplant cada dia la muntanya Tamalpais des de la finestra, va trobar el que buscava: una llum diferent, mediterrània i pacífica alhora. La muntanya es convertiria en el seu tema pictòric fonamental, pintat centenars de vegades, sempre igual i sempre diferent.

Els anys seixanta van sacsejar els Estats Units i també la consciència d’Adnan. La guerra del Vietnam la va empènyer a escriure poesia en anglès, la llengua del país que bombardejava el Vietnam, com una forma de protesta i d’apropiació. «Em vaig convertir en poeta americana perquè necessitava dir, en la llengua dels que manen, que allò era injust», explicaria. Paral·lelament, la guerra d’Algèria la va fer qüestionar l’ús del francès, la llengua del colonitzador. Durant una temporada va deixar d’escriure en francès i es va refugiar en la pintura: «Ja no necessitava paraules, pintaria en àrab, encara que no sigui la meva llengua materna, perquè el color no necessita traducció».

El 1972, després de catorze anys a Amèrica, va decidir tornar al Líban. Treballava com a editora cultural a la premsa francòfona quan, el 1975, va esclatar la guerra civil. Beirut es va partir en dos, i Etel va viure en primera línia el desgavell. Però el pitjor va arribar el 1976, quan les milícies cristianes van segrestar i executar Marie Rose Boulos, una amiga seva que treballava amb refugiats palestins. Aquell assassinat la va marcar profundament. «Vaig comprendre que les paraules ja no servien per explicar l’horror», va escriure, «però no tenia res més». D’aquí va néixer Sitt Marie Rose, la seva novel·la més cèlebre.

Publicada el 1977, Sitt Marie Rose no és una novel·la convencional. Construïda com un mosaic de veus, explica la història d’una dona segrestada per una milícia cristiana durant la guerra civil libanesa. Els seus botxins parlen, justifiquen, s’acusen; Marie Rose, lligada a una cadira, gairebé no parla, però la seva presència ho inunda tot. Adnan va escriure aquest llibre des de la ràbia i el dolor, però també amb una lucidesa esfereïdora. «No volia fer literatura», deia, «volia que el cos de Marie Rose, la seva veu, la seva dignitat, quedessin enregistrats com una acta notarial de la infàmia». El llibre es va convertir en un clàssic de la literatura de guerra, traduït a desenes de llengües, i encara avui commou per la seva capacitat de mostrar la barbàrie sense caure en el sentimentalisme.

El 1980, mentre la guerra continuava arrasant el país, Adnan va publicar L’Apocalypse arabe, un llibre insòlit que barreja poesia i dibuix en una mena de rotlle profètic modern. Les pàgines mostren paraules ratllades, sols negres, cal·ligrafies deformades, colors que sagnen. És un crit visual contra la violència que esdevé forma artística. «L’Apocalipsi no és el final del món», escrivia, «és la revelació d’allò que sempre hi va ser». Amb aquesta obra, Adnan trobava la síntesi entre la seva escriptura i la seva pintura, entre la paraula i la imatge.

Malgrat la importància de la seva obra literària, Adnan mai no va deixar de pintar. Utilitzava l’espàtula, aplicava el color directament del tub, creant paisatges abstractes de vibració intensa. Però ho feia sense ambició, com qui respira. Durant dècades, els seus quadres van romandre a l’estudi, sense que ningú els reclamés. Fins que, el 2012, amb vuitanta-set anys, va rebre una invitació per participar en la Documenta de Kassel, la mostra d’art contemporani més important del món. De cop, els museus van descobrir aquella dona gran que pintava muntanyes i escrivia poemes. Va exposar al Guggenheim de Nova York, al Centre Pompidou de París, al Museu Britànic de Londres. «És costum que a les dones se les valori pel seu treball al final de la vida», va dir amb ironia.

Darrere d’Etel Adnan, o al seu costat, sempre hi va haver Simone Fattal. Es van conèixer al Líban els anys setanta, just abans de la guerra. Simone era una jove artista; Etel, una escriptora consagrada. Van fugir juntes de Beirut, van viure a París, finalment es van instal·lar a Califòrnia. Van fundar una editorial, van crear obres que dialogaven entre si, es van cuidar mútuament durant mig segle. «Simone és la meva família, la meva pàtria, la meva llengua», deia Adnan. Quan Etel va morir el 2021, a noranta-sis anys, Simone va quedar com a custòdia del seu llegat, i encara avui treballa perquè la seva obra no s’oblidi.

Els últims anys d’Adnan van ser d’una activitat frenètica. Exposava, viatjava, rebia premis. Però la seva mirada continuava fixa en l’essencial: la llum de la badia de San Francisco, les muntanyes del nord de Califòrnia, els poemes curts que escrivia en francès. Poc abans de morir, va canviar la paleta de colors vius pel blanc i negre, com si es preparés per a alguna cosa. Però continuava pintant cada dia. Va morir a París el 14 de novembre de 2021, però la seva obra, feta de llum i memòria, és més viva que mai.

Avui, que tant es parla d’identitats i fronteres, Etel Adnan ens recorda que es pot viure en els marges, estimar més d’una llengua i ser diverses coses alhora, sobretot si tens els recursos per fer-ho, tot s’ha de dir. En un món saturat d’imatges violentes, la seva pintura convida a contemplar la bellesa del paisatge com un acte de resistència. I en un món que menysprea la vellesa, ella demostra que es pot començar a ser reconegut a vuitanta anys i continuar creant fins a l’últim dia. «L’art té una funció política», deia, «portar alguna cosa que millora la vida i provoca el desig de viure». Llegir Etel Adnan, mirar els seus quadres, és això: un desig de viure.