L'esperit dels camaleons

La vida és com un parany que ens atrapa amb les seves urpes rovellades. Només néixer ja plorem i ens passem mitja vida queixant-nos. Tot ens sembla malament, sobretot a mesura que ens anem fent grans. Cada dia ens assalta la sensació de sentir repetidament les mateixes experiències, d’haver sentit les mateixes veus pronunciant les mateixes paraules i d’haver trepitjat els mateixos indrets enfangats. Tot està fet, tot està dit, però alguna cosa ens empeny a continuar endavant. Una gran pastanaga, lligada en un bastó, ens anima sempre a continuar arrossegant-nos per aquesta vida.

Ens repartim els papers: quan un està content, l’altre està trist; quan un guanya, l’altre perd; quan un mor, l’altre neix. La vida s’alimenta d’aquests impulsos contradictoris, mentre el món va girant contínuament i uns estan en el "Top" i els altres en el "Flop". El pas del temps i les estacions de l’any alternen els colors del paisatge, les notícies fan surf cada matí damunt les ones de la història i nosaltres ens hi anem adaptant com camaleons.

Les generacions se succeeixen. De petits ens reconeixen a la cara les mateixes ganyotes dels nostres avis i després ens emmirallem nosaltres en les bestieses dels més petits. Tot passa, res és immutable, però tal com deia el poeta, alguna cosa queda i només podem reconèixer el veritable color d’un camaleó quan aquest es posa damunt d’un altre membre de la seva espècie.

El futur és un indret impredictible. De petits ens el van vendre de totes les maneres possibles, des de l’apocalipsi nuclear fins a la felicitat tecnològica completa. Tots s’equivocaven. Potser perquè el futur no es construeix des de la por o la utopia, sinó des de l’adaptació constant. Com el camaleó, que no endevina el color que haurà de ser, sinó que reacciona, es transforma i sobreviu a cada moment. Aquesta és l’única certesa: no es tracta de predir, sinó d’estar desperts, de llegir l’entorn, d’avançar amb pas lent però segur. I sobretot, de recordar que l’essència no es negocia.

Els de la meva generació vam viure pendents durant dècades d’aquell 2001 espectacular que viuríem a l’inici del nou segle, i quan va arribar tampoc n’hi havia per tant. L’avenir no és mai com l’imaginem, perquè és una matèria líquida que es redibuixa completament a mesura que ens hi acostem. Nosaltres tampoc acabem sent com ens pensàvem, perquè la vida ens porta pels viaranys més impensats. Potser l’error és voler atrapar-lo amb imatges fixes, com si fos una postal, quan en realitat és pura transformació. Mirem endavant, però també als costats, ens adaptem, canviem de pell, i sovint només en adonar-nos-en descobrim que ja som un altre. I així, sense promeses grandioses ni grans designis, simplement anem esdevenint.

L’escriptor francès Daniel Pennac deia que «la memòria és la imaginació al revés», però el món no és reversible com un mitjó i no podem saber com acabarà aquest temps on habitem. Passaran coses inimaginables i d’altres de completament previsibles i, francament, ara mateix tampoc sé si seran pitjors les unes o les altres, la vida pot canviar de color, però no de pell. Haurem d’esperar per passar comptes i aleshores ja estarem més pendents d’un altre temps, perquè, això sí, el futur s’amortitza cada 365 dies.


Camaleó comú. Samos, Grècia. Foto Viquipèdia.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El temps de les cançons

Imatge
Diuen que et fas vell ja sense remei quan et comencen a créixer pèls per tot arreu, menys allà on t’haurien de créixer. El passat és un indret on ja mai més tornarem, però jo crec que la vellesa de debò arriba un dia, sense avisar, quan descobreixes que el cervell ja no pot assimilar música nova. I no és cap broma: arriba un moment, entre els trenta i els quaranta, en què per molt que t’hi esforcis, saps que mai arribaràs a estimar el que escolta la mainada d’avui amb la mateixa passió amb què tu t’emocionaves amb Lluís Llach, Raimon o Leonard Cohen. Pots intentar escoltar coses noves, pots fer veure que t’agrada el trap o el reggaeton actual, però en el fons saps que és com llegir les instruccions d’un moble d’IKEA: ho entens, però no t’emociona. I al final sempre acabes tornant a allò que et sona a casa, al vinil dels setanta o al casset dels vuitanta, perquè el cervell, vés a saber per què, decideix que després de la trentena ja no li caben més cançons al cor. I jo què voleu que us ...
Llegeix més »

El dia d'en Pla

Imatge
« 8 de març –Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada. A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu: —Ja saps que avui fas vint-i-un anys? I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. » Josep Pla començava d’aquesta manera El quadern gris , una de les obres magistrals de la nostra literatura. L’escriptor va refer i revisar aquest text original durant tota la seva vida. Va eliminar referències íntimes, va amp...
Llegeix més »

Notes a peu de pàgina d’un Best-seller

Imatge
Al principi hi havia només el text, però a l’edat mitjana monjos estudiosos van començar a afegir comentaris entre línies i després als marges amb asteriscs per aclarir passatges. Al segle XVI, l’impressor reial Richard Jugge, mentre preparava la Bíblia anglicana anotada basada en la versió calvinista, va decidir organitzar les gloses en un espai dedicat sota el text. Així va néixer la nota a peu de pàgina, filla de la retòrica i la cal·ligrafia, un invent que, malgrat la seva utilitat, es va convertir en la perdició de lectors i doctorands. El dramaturg Noël Coward en va fer una descripció memorable: «Llegir una nota a peu de pàgina és com baixar les escales a obrir la porta mentre fas l’amor». La nota a peu de pàgina, com a element del paratext, té tots els trets d’un paràsit, tot i que el seu origen va ser benintencionat. Va néixer per satisfer una necessitat acadèmica: a mesura que la història guanyava rigor científic, calia citar fonts i proves que donessin suport a cada tesi. Per...
Llegeix més »

Elogi d’una ex-librista

Imatge
Un ex-libris és, bàsicament, una marca de propietat que es posa dins d’un llibre per dir a qui pertany. Sol ser una petita estampa o un segell enganxat a la primera pàgina amb el nom de l’amo i un dibuix que el representa. La paraula ve del llatí i vol dir “dels llibres de…”. Tot i que és una tradició preciosa, és cert que avui dia ja no és tan útil: cada vegada tenim menys llibres de paper a casa i llegim més en digital. Amb les biblioteques virtuals, el vell costum de marcar el llibre amb un segell personal s’ha convertit gairebé en un petit luxe per a romàntics i col·leccionistes. Abans, quan un llibre era un tresor caríssim, els propietaris no se anàvem amb romanços. Molts ex-libris incloïen frases que eren gairebé malediccions per a qui no tornés el llibre. A França hi havia qui escrivia coses com: «Qui robi aquest llibre, penjarà d’una forca a París. I si no és penjat, s’ofegarà. I si no s’ofega, es cremarà. I si no es crema, una fi pitjor li caurà al damunt», o advertèn...
Llegeix més »

Maleïts diumenges

Imatge
Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’ Annie Hall  –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa. Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure...
Llegeix més »

Les columnes infames

Imatge
La columna infame , d’Alessandro Manzoni, és una crònica colpidora sobre la injustícia i la histèria col·lectiva durant la pesta de Milà de 1630. L’autor reconstrueix el procés judicial contra uns innocents acusats d’escampar la malaltia untant les parets amb ungüents verinosos (els  untori ), que van ser torturats i executats sota pressió popular. Aquesta obra de Manzoni me la va fer conèixer Giovanni Albertocchi quan vaig publicar el 2007 la seva edició per a la versió catalana. L’expressió “columna infame” fa referència al monument que es va erigir a Milà sobre la casa enderrocada d’un dels suposats untors, com a càstig simbòlic i advertència per a la posteritat; Manzoni, en donar títol al seu assaig, converteix aquesta columna en un símbol universal de la injustícia legal i la memòria esbiaixada. Manzoni hi desenvolupa una tesi valenta: la culpa no va ser de la ignorància de l’època, sinó de la responsabilitat moral dels jutges, que van ignorar la veritat per sat...
Llegeix més »

Converses de sobretaula

Imatge
En una època on els dits ballen més àgils que la llengua i les pantalles ens roben la mirada, l’art de la conversa es defensa com un dels últims bastions de la humanitat. Conversar no és simplement intercanviar paraules; és teixir un pont entre dues consciències, un espai sagrat on les idees no només es diuen, sinó que es comparteixen. És en aquest diàleg on aprenem a matisar el pensament, a escoltar el silenci que hi ha entre frase i frase, i a descobrir que l’altre és, en el fons, un reflex del nostre propi món. Recuperar aquest art no és una nostàlgia del passat, sinó una urgència del present: una invitació a reconnectar amb el ritme pausat de la veu i la calor d’una presència autèntica. I si parlem de converses pausades i presències autèntiques, l’Empordà sempre emergeix com un tema inesgotable per a la sobretaula. No pels seus llocs comuns, sinó per la manera com aquesta terra posa a prova qui la mira. L’Empordà convida a parlar-ne com qui ressegueix les arrels d’un arbre centenar...
Llegeix més »

L'esquerda i la llum

Imatge
«A tot arreu hi ha una esquerda per on la llum pot entrar». La frase de Leonard Cohen és d’aquelles que et persegueixen durant dies, com aquell soroll estrany que fa el cotxe i que no saps ben bé d’on ve. I al final, després de donar-hi voltes, arribes a una conclusió incòmoda: potser el problema no és que tot se’n vagi en orris, sinó que ens entossudim a viure en espais hermètics, com si la solidesa fos un mèrit i no una simple mania de voler controlar-ho tot. Les esquerdes, ves per on, són el que permet que passi alguna cosa: l’aire, la claror, un bri d’esperança o simplement l’evidència que darrere del mur n’hi ha un altre. I és curiós, perquè passem la vida intentant tapar esquerdes: les de les cases, les de les relacions, les d’aquells projectes que no van acabar de rutllar. Però Cohen, amb la seva intuïció poètica, ens recorda que potser val més conservar-ne alguna. No per estètica, sinó per supervivència. Per què si tot és compacte i perfecte, per on carai ha d’entrar la llu...
Llegeix més »

Aprenent a escriure

Imatge
Els mestres diuen que aprenen dels seus alumnes. Ho repeteixen sovint, amb un somriure còmplice, com qui comparteix un secret professional que els profans no acaben d’entendre. I és cert: a les aules hi ha una màgia invisible que fa que l’ensenyament sigui un camí de doble direcció. L’infant que pregunta «per què?» un cop i un altre obliga el mestre a revisar allò que donava per descomptat. L’adolescent que qüestiona un dogma li ensenya que el coneixement no ha de ser mai inqüestionable. L’alumne que aprèn a poc a poc li recorda que tots han tingut dificultats i que la paciència és la base de qualsevol aprenentatge profund. Fins i tot l’estudiant que s’avorreix li diu alguna cosa sobre com està explicant el món. Els bons mestres saben que cada classe és un intercanvi, que mentre ensenyen, també estan aprenent a ensenyar millor, a comprendre millor, a ser millors persones. Jo, en canvi, aprenc dels meus articles. No tinc alumnes asseguts en cadires, ni mirades que em reclamin respostes....
Llegeix més »

Virgil, un passeig per la guerra i la mort

Imatge
En un temps remot, quan encara es demanava als poetes que posessin el seu art al servei del país, en Quim Español dedicava els seus esforços vitals a crear espais de llibertat. Ningú no cantarà aquelles gestes, ni falta que fa, perquè els centaures i els unicorns no necessiten habitar el món dels mortals: són éssers delicats que només es fan visibles al país dels somnis. Avui, en Quim Español habita en una ciutat petita, d’aquelles on per arribar-hi cal un tren que va com va, una autopista col·lapsada o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dues lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat, i de la seva boca només en surten les paraules necessàries. I, tanmateix, aquest home discret ha construït un personatge que crema en una flama doble. Quan pensem en Ulisses, sovint l’imaginem com l’astut heroi homèric àvid de tornar a Ítaca. Però si busquem un Ulisses realment turmentat per haver trencat els seus principis, l’hem de trobar a la...
Llegeix més »