Topofílies

Què és exactament allò que transforma un espai físic en un lloc amb significat? Aquesta pregunta es troba al cor de la topofília, un concepte popularitzat pel geògraf xinès-nord-americà Yi-Fu Tuan el 1974. Derivada del grec topos (lloc) i philia (amor), la topofília descriu els llaços afectius profunds que establim amb l’entorn. No es tracta d’una simple preferència estètica, sinó d’una experiència complexa on es barregen percepcions sensorials, records, valors culturals i identitat. Tuan mateix la definia com un concepte «difús com a idea, però concret com a experiència personal». Així, la topofília explica per què enyorem la llum concreta d’un capvespre a la nostra ciutat, la textura de les pedres del barri antic o l’olor inconfusible de la llar.

Avui, però, aquest vincle afectiu es mira amb preocupació des del sofà. Assistim a una transformació accelerada del territori –normalment en diuen “progrés”– que genera un «conflicte de representació paisatgística». Traduït: els paisatges de tota la vida, aquells amb què ens identificàvem, o bé desapareixen o bé es transformen en espais tan genèrics que podrien ser qualsevol lloc, que és el mateix que dir que no són cap lloc. Aquesta pèrdua de referents ens obliga a recordar una obvietat: el paisatge és alhora una realitat física i una construcció cultural. No és només l’escenari on passa la vida, sinó un ingredient clau del que els entesos en diuen «sentit del lloc» i la resta en diem «casa». Potser ha arribat l’hora de prendre’n consciència i exigir, posats a fer, que els nous paisatges també convidin a ser estimats. I no només amb la vista, que és el sentit de moda, sinó amb tots els que tenim.

Afortunadament, no som els primers a fer-nos aquesta reflexió. El geògraf Alastair Bonnett, catedràtic a la Universitat de Newcastle, ja va dedicar un llibre sencer a aquesta qüestió. A Off the Map –Fora del mapa–, Bonnett ens porta de viatge per racons tan inversemblants com ciutats militars secretes, illes flotants, enclavaments oblidats o, ves per on, els racons més obscurs de Nova York. I tot plegat, per què? Doncs per demostrar una cosa que potser hauríem endevinat sols: que «la topofília, l’amor pel lloc, és una part fonamental del que significa ser humà». En un món on Google Maps ho sap tot i ens pensem que ja no queden misteris, Bonnett reivindica precisament allò que no surt al mapa: aquells espais estranys, amb històries peculiars, que encara desperten la nostra curiositat. I ho fa amb 47 assajos que, segons la crítica, demostren que «la nostra topofília no es pot extingir ni satisfer mai del tot».

Però un cop llegit el llibre, un cop conegudes totes aquestes històries, potser la pregunta que cal fer-se és una altra: quina és l’obligació del topofílic? O més ben dit: quina hauria de ser la nostra actitud davant del descobriment? Perquè si estimem els llocs pel que tenen d’autèntic, pel que tenen de secret, potser el primer que hauríem de fer és callar. Protegir allò que estimem també vol dir no exposar-lo. Aquella cala deserta d’aigües transparents hauria de continuar verge. Aquella ermita en un paratge magnífic que encara no consta en cap guia, millor que no hi consti mai. I aquella muntanya on encara no han arribat els excursionistes hauria de continuar sent, simplement, patrimoni de les àligues. La topofília, al capdavall, també és saber quan un lloc no necessita ser descobert. Només habitat, encara que sigui amb la mirada, des de la distància.