Tristos tòpics

Torna l’horari d’estiu. Plourà per Setmana Santa? Tornen els tòpics, si és que mai havien marxat: la polèmica sobre si cal dormir una hora menys, les discussions sobre l’estalvi energètic i, és clar, la pregunta que cada any ressorgeix com una tradició més arrelada que la mona de Pasqua sobre si la meteorologia ens pot espatllar les vacances. I, mentrestant, el món gira i tot es complica, l’estret d’Ormuz s’estreny i l’univers s’expandeix. Però nosaltres aquí, debatent si avançar el rellotge ens desajusta el son o si val més la pena reservar terrassa o planificar un pla B sota sostre. Potser, al capdavall, la gran qüestió geopolítica del nostre temps és si ens podrem menjar la mona sense paraigua.

El mateix concepte de “tòpic” va néixer ja com una confessió de la nostra tendència a repetir-nos. L’any 1922, el periodista Walter Lippmann va prendre un terme de la indústria tipogràfica –el stereotype, la planxa que reproduïa la mateixa pàgina una vegada i una altra– per batejar aquelles “imatges que tenim al cap” que ens simplifiquen la realitat i ens estalvien l’esforç de pensar cada cop de zero. Lippmann va descriure així un mecanisme tan antic com el llenguatge mateix: els tòpics no apareixen per mandra, sinó perquè necessitem punts de referència compartits per entendre’ns. El problema, esclar, és que aquestes imatges, un cop fixades, es resisteixen a marxar. I nosaltres, cent anys després, continuem debatent sobre l’horari d’estiu i la pluja de Setmana Santa com si fossin qüestions mai resoltes, alimentant així el cercle perpetu del lloc comú.

Perquè aquesta necessitat de repetir-nos ve de molt lluny. El terme “tòpic” prové del grec topos (lloc) i designava originalment, en la retòrica clàssica, els “llocs comuns” on els oradors anaven a buscar arguments ja establerts. Ja a l’antiga Grècia es reconeixia que hi havia idees que tornaven una vegada i una altra perquè funcionaven. Segles després, el gran estudiós Ernst Robert Curtius va documentar com aquests topoi van travessar l’edat mitjana fins a la literatura moderna: el locus amoenus (el paisatge idíl·lic), la descriptio inferni (la baixada als inferns), el mundus inversus (el món al revés)... temes que, formulats fa més de dos mil anys, encara reconeixem en el cinema d’avui. Els topoi literaris persisteixen perquè responen a estructures profundes de la nostra manera d’explicar el món.

També Shakespeare en sabia, d’aquesta persistència. L’any 1600, només uns anys després que s’haguessin representat per primera vegada obres com Hamlet, es va publicar a Londres una col·lecció titulada Bel-vedere or, The Garden of Muses, que recollia fragments de poetes contemporanis organitzats per temes. D’aquesta antologia de tòpics, cent setanta-nou cites provenien de Shakespeare, extretes de les seves obres però completament deslligades de la trama i dels personatges. Els seus versos es convertien així en “veritats universals” que qualsevol podia fer servir en qualsevol context. Curiosament, el mateix Hamlet apareix a l’obra com un estudiant obsessionat per omplir la seva memòria de sentències i proverbis, allò que ell mateix anomena “commonplaces”. Shakespeare va ser, doncs, alhora productor i recopilador de tòpics. Com nosaltres, que avui parlem de l’horari d’estiu sense saber ben bé per què ho fem.

Però potser qui va anar més enllà va ser Erasme de Rotterdam. L’humanista va publicar l’any 1500 l’Adagia, una col·lecció de més de quatre mil proverbis procedents de l’antiguitat clàssica. I no es va limitar a recollir-los: hi va afegir una reflexió incòmoda. Els tòpics, advertia Erasme, no només permeten parlar, sinó que també constrenyen el pensament. La repetició mecànica d’un proverbi —com dulce et decorum est pro patria mori— impedeix examinar críticament la idea que hi ha al darrere i els interessos dels qui la promouen. Confrontant un tòpic amb un altre, demostrava que cap veritat és tan absoluta com sembla quan es repeteix sense pensar.

Lévi-Strauss titulava la seva obra mestra Tristes tropiques perquè els tròpics que havia estimat s’estaven esborrant sota l’embat de la civilització. Nosaltres, en canvi, tenim uns tòpics que no se’n volen anar. Torna l’horari d’estiu, plourà per Setmana Santa, debatem sobre el son, l’energia, la terrassa o el paraigua. I mentre ho fem, l’estret d’Ormuz continua estrenyent-se i l’univers no deixa d’expandir-se. Potser els tòpics, més que una distracció, són un mecanisme de supervivència: un refugi còmode davant la complexitat del món. Però també, com ens van ensenyar Erasme i Shakespeare, són una trampa. Perquè repetir-los sense pensar-los ens impedeix veure que, darrere la pregunta de si plourà per Setmana Santa, el que realment ens obsessiona és la necessitat de controlar allò que, per definició, no es pot controlar. I que, sota el debat sobre l’horari d’estiu, potser s’hi amaga la por d’admetre que el temps no ens pertany. Així que, sí: tornen els tòpics. I potser per això són tristos: perquè ens acompanyen sempre, però mai no ens porten enlloc.

iPhoto Quim Curbet