Andersen, l’etern estrany

Hans Christian Andersen era una figura singular i difícil d’ignorar: un home molt alt, desmanegat i extremadament prim, amb unes extremitats llargues que el feien semblar maldestre. El seu rostre, marcat per un nas prominent i uns ulls petits, però expressius, no encaixava en els cànons de bellesa de la seva època, ni de cap altra, cosa que alimentava la seva gran inseguretat. Aquesta aparença quixotesca, sumada a una gestualitat nerviosa, reforçava la seva imatge d’etern “aneguet lleig” que, malgrat l’èxit, mai no va deixar de sentir-se un estrany entre la multitud.

D’origen humil, anhelava desesperadament el reconeixement de l’alta societat. Hipocondríac, extremadament sensible i sovint turmentat per la inseguretat, projectava les seves pors i la seva sensació d’alienació en els seus personatges. Tot i la fama, mai no es va sentir del tot integrat, i va viure una existència marcada per la solitud i els amors no correspostos. Aquesta malenconia, juntament amb el seu esperit observador, va ser precisament el que va dotar els seus contes d’una profunditat única.

D’entre totes les seves relacions, la més cèlebre i accidentada va ser amb Charles Dickens. Andersen l’admirava profundament i, després d’intercanviar cartes, va decidir visitar-lo a casa seva el 1857. El que havia de ser una estada d’una setmana es va allargar a cinc, posant a prova la paciència de la família Dickens. Andersen, amb la seva hipocondria i els seus canvis d’humor, va acabar esgotant l’autor de David Copperfield, que finalment va tallar tota relació amb ell un cop va marxar. L’autor d’Oliver Twist va passar de l’admiració a l’esgotament absolut. Quan Andersen va marxar, Dickens va enganxar una nota al mirall de l’habitació dels convidats que deia: «Hans Andersen va dormir en aquesta habitació durant cinc setmanes, que a la família ens van semblar segles».

L’escriptor danès també va tenir una connexió especial amb els germans Grimm. Sentia una devoció absoluta per ells, a qui considerava els seus mestres en l’art de recollir la tradició popular. Per contra, quan va visitar Berlín el 1844 i es va presentar a casa de Jacob Grimm, aquest ni tan sols sabia qui era. La trobada va ser un desastre: Jacob el va rebre amb fredor i Andersen va marxar profundament ferit en l’orgull. Temps després, quan la seva fama ja era indiscutible a tot Europa, els Grimm van admetre el seu error. Jacob va visitar Andersen a Copenhaguen i es van fer amics, tot i que mantenien visions oposades sobre la literatura: els Grimm eren filòlegs que recollien contes populars amb fidelitat, mentre que Andersen era un creador que inventava històries noves amb un estil molt més personal. Els Grimm criticaven subtilment que “contaminés” els contes amb massa sentimentalisme i detalls autobiogràfics. Andersen, en canvi, defensava que el conte de fades havia d’evolucionar cap a una forma d’art literari modern, no ser només una peça de museu folklòrica.

La seva relació amb la cèlebre cantant Jenny Lind, coneguda com el «rossinyol suec», va ser un dels episodis més agredolços de la seva vida. Andersen se’n va enamorar perdudament, però tot i que ella el considerava un germà i un amic íntim, mai no va correspondre als seus sentiments romàntics. Aquesta frustració emocional, lluny de quedar en el silenci, es va convertir en el motor de la seva creativitat; es diu que la fredor de Lind va inspirar el personatge de la Reina de les Neus, mentre que el seu talent musical va donar vida al seu famós conte El rossinyol.

Durant el seu viatge a Espanya el 1862, Hans Christian Andersen va passar per terres gironines. Fou un trajecte marcat per una barreja de fascinació i infortuni. En entrar a Catalunya, l’escriptor va quedar captivat pel paisatge de l’Empordà, tot i que el viatge en diligència va ser accidentat a causa de les pluges torrencials, que van posar en perill la seva seguretat. En arribar a Girona, Andersen va descriure una ciutat d’aspecte medieval i atmosfèric; de fet, va creure que s’hi celebrava una fira per l’animació de la gent i les indumentàries pintoresques que va observar des de la seva carrossa. Aquesta breu, però intensa estada, recollida en la seva obra Viatge per Espanya, ens mostra un Andersen romàntic que, malgrat les inclemències del temps, va saber trobar la bellesa en la duresa del camí i en l’ànima d’unes terres que li recordaven, d’alguna manera, la seva pròpia condició d’etern viatger.

D’alguna manera, ens el podem imaginar com una figura gairebé irreal, rodejat de nens gironins que l’observaven amb una barreja de por i fascinació. La seva alçada desproporcionada, el nas prominent i aquells gestos nerviosos despertaven la curiositat dels més petits, que quedaven embadalits davant l’estranya presència d’aquell gegant nòrdic. Enmig de l’ambient pintoresc de la Girona de l’època, Andersen es convertia, sense saber-ho, en un personatge sorgit de les seves pròpies fantasies: un estrany que, malgrat no parlar la llengua del país, connectava amb la mirada innocent de la infància a través del misteri que desprenia la seva imatge quixotesca. Potser els gironins, en algun racó, també hauríem de penjar un rètol que digués: «Hans Christian Andersen va dormir en aquesta ciutat durant una nit, que a nosaltres ens va semblar segles».