Google va matar el taxista

Abans, un taxista era algú que havia desenvolupat capacitats cognitives especials. Es connectava amb la ciutat millor que ningú. I no era una metàfora. L’any 2000, els neurocientífics del University College de Londres van descobrir que els taxistes de la ciutat, entrenats en un mític examen –The Knowledge–, tenien la zona del cervell encarregada de la navegació espacial significativament més gran com més anys portaven al volant. El seu cervell s’havia expandit físicament per allotjar-hi el mapa de la ciutat.

Però aquesta habilitat, que havia trigat dècades a esculpir-se en el cervell, es va fer innecessària a la majoria de les ciutats del món. Amb l’arribada del GPS primer, i dels navegadors mòbils després, qualsevol conductor –amb hipocamp entrenat o sense– pot orientar-se per qualsevol lloc. El que abans era un múscul que s’enfortia amb l’ús, ara és una funció externalitzada que s’atrofia. En només una dècada, hem passat dels taxistes cartògrafs als taxistes usuaris d’aparells.

Ara bé, si el GPS va fer innecessària la memòria del taxista, el següent pas lògic és fer innecessari el conductor. Els taxis autònoms ja són una realitat. L’empresa Waymo –pertanyent a la matriu de Google, el mateix Google que va popularitzar el GPS– opera actualment amb vehicles completament sense conductor a deu ciutats dels Estats Units, com San Francisco, Phoenix o Miami. Tesla s’hi ha afegit a Texas. I a Europa es començaran a rebre els primers robotaxis operatius abans que acabi el 2026. Així doncs, en dues dècades hem passat del taxista que es coneixia la ciutat de memòria al taxista que segueix el GPS, i d’aquí al vehicle que no necessita ningú al volant. La pregunta ja no és si el taxista humà desapareixerà, sinó quan.

Aquesta por a quedar obsolets no és nova. Circula la història –real o mitificada– que cap a l’any 1900, a Madrid, els conductors de carruatges van considerar fer una vaga en veure arribar les noves línies de telèfon. Temien que el telèfon els robés la feina, com si la immediatesa de la veu fos una competència deslleial per a la tracció animal. Molts anys més tard, una inquietud semblant va inspirar una cançó. El 1978, el grup The Buggles va popularitzar “Video Killed the Radio Star”, un himne sobre com la imatge desplaça el so. A Madrid, però, amb la particular visió del món que els caracteritza, en van fer una versió en castellà titulada “Marylin no se quiere casar”. La tecnologia amenaça, però l’important és que la cançó rimi.

Però el que li ha passat al taxista amb el GPS és només un assaig del que està a punt de passar-li a desenes de professions amb la intel·ligència artificial. Perquè els taxistes no van ser substituïts per un robot amb volant; van ser substituïts per una abdicació silenciosa: van deixar de fer servir el cervell perquè una pantalla pensava per ells. I nosaltres, els passatgers, vam aplaudir-ho. Ara, molts metges deleguen diagnòstics en un algoritme, molts traductors corregeixen textos generats per una màquina, i molts periodistes només es limiten a revisar frases que una IA ha escrit en segons. La història no es repeteix, però rima: cada generació tem que la màquina del seu temps faci inútil el seu ofici. El futur ja el tenim aquí i aquella Marylin –sigui pel que sigui– continua soltera.