Jaume Curbet i Hereu

Han passat quinze anys des que en Jaume ens va deixar i, malgrat la distància del temps, la seva absència es manté com un silenci ple de significat. En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa; era el germà gran que s’imposava en la foscor d’aquells dies amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que no s’esgotarà mai. Recordar-lo avui no és només un exercici de memòria familiar, sinó un acte de reconeixement a un home extraordinari, un espècimen rar que va saber viure amb una coherència poc comuna, habitant el món amb una curiositat insaciable.

En la seva faceta pública, va ser un autèntic arquitecte de la convivència. Des dels seus inicis a l’Ajuntament de Girona fins a la seva tasca a l’Escola de Policia de Catalunya, va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia transformar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. Va saber utilitzar el seu somriure com una eina esmolada per mantenir-nos a tots en òrbita al voltant del seu sol, un sol que es va apagar massa d’hora, però que encara és el centre d’un univers intel·lectual que ell mateix va ajudar a construir.

Aquest quinzè aniversari de la seva mort coincideix, precisament, amb els quaranta anys de la creació de l’Escola de Policia de Catalunya, una institució on la seva petjada va ser decisiva. Com a “filòsof de la seguretat”, en Jaume va posar els fonaments d’aquest projecte, defensant que la seguretat no era una qüestió de força, sinó la condició indispensable per a la llibertat en democràcia. Per a ell, la policia havia de ser, per damunt de tot, un servei públic arrelat al civisme i a l’ètica. Aquesta mirada humanista, que anteposava la paraula al control, és el seu llegat més viu: una brúixola que hem de pensar que encara avui guia la formació d’aquells que han de protegir la nostra convivència.

A casa, la seva empremta és igual de profunda. Fills d’una família gironina arrelada a la cultura i a la impremta, ell duia a la sang l’amor per la paraula i el respecte per les idees. Recordarem sempre la seva saviesa tranquil·la, el seu humor discret i aquella fascinada ceguesa amb què el seguíem pels camins més insospitats. Tot i el seu prestigi internacional, mai va perdre el lligam amb les seves arrels, amb el barri de Sant Narcís i la seva ciutat. Per a ell, la reflexió global no tenia sentit sense una estimació profunda per la realitat local; un savi que olorava les flors del destí sense oblidar mai d’on venia.

Avui, en aquest quinzè aniversari, el millor homenatge és mantenir viva la seva flama. En Jaume és ara per a nosaltres com una petita pàtria que somiem sencera més enllà dels exilis de la memòria. El seu record no és un pes, sinó una guia que ens continua marcant el rumb cap a una societat més justa i reflexiva. Invocarem el seu nom i seguirem el seu exemple, fidels al seu darrer missatge, aquell que ens empeny a continuar amb els ulls ben oberts: «Desperteu-vos, perquè la vida continua».

Quim Curbet i els dos Jaumes Curbet, pare i fill.

Quatre generacions, amb el pare, un fill i el net.

El tres germans: Jaume, Jordi i Quim.

Amb Miquel Sellarés en un acte de l'Escola de Policia.

En la celebració del seu darrer aniversari, amb Cristina Cervià, Victòria-Eugenia (la seva dona) i Guillem Terribas.

Amb Quim Nadal i Miquel Fañanàs.