L’home i l’obra, la literatura i la veritat

L’Edicte de Châteaubriant, promulgat per Enric II de França el 1551, va ser una mesura repressiva clau per frenar l’avenç del protestantisme (especialment el calvinisme). Aquesta llei centralitzava la persecució religiosa als tribunals civils i s’enduria les penes: es prohibia la tinença de llibres herètics, se censurava la premsa i s’instava a la delació, premiant els informants amb part dels béns dels condemnats. L’objectiu era erradicar el culte no catòlic per mantenir la unitat del regne, cosa que marcava un clar precedent cap a les futures guerres de religió.

Aquest edicte és cèlebre en la història del dret d’autor i de la censura perquè va establir, per primera vegada, l’obligatorietat legal que el nom de l’autor i de l’impressor constessin clarament en cada llibre. Aquesta mesura no va néixer per protegir la propietat intel·lectual, sinó per facilitar el control ideològic: en prohibir l’anonimat i les obres clandestines, la monarquia podia identificar i castigar fàcilment els responsables de qualsevol text considerat herètic o sediciós. Així, el que avui entenem com un dret moral de l’autor, en aquell context va sorgir com una eina de vigilància estatal per evitar la propagació d’idees protestants.

Arran de l’obligació de signar les obres, es va consolidar una visió del llibre com una extensió directa de la responsabilitat i la identitat de qui l’escrivia. Des d’aleshores, se’ns fa difícil dissociar l’obra de l’autor, ja que aquest vincle legal va transformar el text en una prova de pensament personal i públic. El que va començar com una tàctica policial per fixar culpes va acabar forjant la figura moderna de l’autor com a creador únic, fent que avui ens resulti gairebé impossible llegir un llibre sense projectar-hi la figura, les intencions o la biografia de qui el va signar.

Aquesta idea de l’autor com a responsable últim del seu text va entrar en conflicte directe, segles més tard, amb moviments com el parnassianisme. Théophile Gautier defensava que l’art no s’ha de sotmetre a la moral, una premissa que buscava trencar precisament amb aquell lligam imposat per l’edicte de Châteaubriant, on l’obra era jutjada per la seva utilitat o ortodòxia. Per a Gautier, l’art ha de ser autònom i lliure de qualsevol compromís social o pedagògic, defensant que la bellesa és un fi en si mateix que no hauria de retre comptes davant la justícia ni la religió, malgrat la signatura que l’acompanyi.

Aquesta qüestió planteja un dilema ètic que encara avui genera un intens debat: quina és la responsabilitat de l’autor i si es pot acceptar l’obra d’un autor problemàtic. Mentre que l’edicte de Châteaubriant buscava lligar indissolublement l’escrit a la persona per poder castigar-la, el pensament contemporani es pregunta si és possible, o fins i tot desitjable, separar el llegat artístic de la conducta moral del creador. Acceptar l’obra d’algú amb un comportament reprovable implica sovint una tensió entre el valor estètic i la consciència social, obligant-nos a decidir si la qualitat artística justifica el manteniment del prestigi d’una figura que, a escala humana, ens resulta inacceptable.

Ho veiem clarament en casos recents com el de J. K. Rowling, on les seves opinions personals han fracturat la recepció de la seva obra, o en cineastes com Woody Allen i Roman Polanski, on la genialitat artística col·lideix amb acusacions greus. En última instància, ens trobem davant d’una certesa ineludible: probablement l’autor sempre és present d’alguna manera en la seva obra, ja sigui a través de les seves obsessions, el seu estil o el seu context històric. Tot i que l’edicte de Châteaubriant va imposar aquesta unió per motius de control, avui dia la relació s’ha tornat molt més subjectiva i personal.

Aquesta tensió no afecta només figures mediàtiques internacionals. Més a prop nostre, Josep Pla va viure al final de la seva vida una disfunció semblant entre obra i autor. La seva literatura, fonamental per entendre el país, va quedar sovint eclipsada per un debat sobre les seves opinions polítiques —heretades del franquisme— que xocaven amb la nova sensibilitat democràtica. Pla, que havia construït un univers literari basat en l’observació minuciosa i el realisme irònic, va veure com la seva figura era reivindicada pel seu valor literari, però qüestionada per la seva adscripció política, com si l’obra i l’home no es poguessin separar del tot. En el cas de Pla, cal remarcar que ha estat estudiat admirablement per Xavier Pla en la seva monumental obra Un cor furtiu, que ha sabut desfer la simplificació entre l’home i el personatge públic per restituir la complexitat d’un escriptor fonamental. Aquesta disjuntiva recorda que aquest conflicte no és només cosa de grans escàndols morals, sinó que pot sorgir també a partir d’una distància incòmoda entre el creador i els valors del seu temps.

Si els casos de Rowling, Allen o Polanski exemplifiquen el debat contemporani sobre fins a quin punt les opinions o la conducta d’un creador han de condicionar la recepció de la seva obra, el de Céline n’és l’extrem més incòmode. Louis-Ferdinand Céline va revolucionar la novel·la moderna amb Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit, però també va escriure pamflets antisemites d’una violència inaudita i va defensar el nazisme en els anys foscos de l’ocupació. Aquesta dualitat ha generat un debat que, sobretot a França, no ha deixat de dividir la crítica i els lectors. L’any 2011, el Ministeri de Cultura francès va incloure inicialment Céline en les celebracions nacionals del cinquantenari de la seva mort, però va rectificar davant les protestes de Serge Klarsfeld, president de l’Associació de Fills i Filles de Jueus Deportats, que va denunciar que celebrar l’escriptor era «torturar la memòria dels orfes de la Shoah». Anys més tard, el 2018, Gallimard va suspendre la publicació d’una edició crítica dels seus pamflets antisemites després d’una intensa polèmica en què el govern francès va intervenir i historiadors com Pierre-André Taguieff van demostrar que Céline no va ser només un polemista sinó un informador actiu relacionat amb les SS. El debat, que va reobrir-se amb l’estrena de la pel·lícula Louis-Ferdinand Céline, deux clowns pour une catastrophe, ha anat més enllà dels cercles intel·lectuals per convertir-se en un camp de batalla on es dirimeix la relació de França amb el seu propi passat fosc. El mateix personatge de Céline diu en la pel·lícula: «Què és la literatura? El contrari de la veritat!». Davant d’això, les preguntes persisteixen: es pot continuar admirant l’escriptor sense fer concessions a l’home? Hi ha qui sosté que la seva obra narrativa, per la potència estilística i la denúncia de la misèria humana, mereix ser llegida amb independència dels seus escrits polítics. Altres, en canvi, argumenten que l’antisemitisme no és un accident biogràfic sinó una clau de volta que travessa tota la seva escriptura, i que llegir Céline com si els pamflets no existissin seria un exercici de mala fe.

Céline ens mostra que el dilema entre l’autor i l’obra no té una resposta única, sinó que sovint ens aboca a un territori on literatura i ètica es toquen sense resoldre’s. Al final, és responsabilitat de cadascú decidir si separa l’artista de la seva creació o si, per contra, considera que les accions del creador invaliden el contingut del seu treball, convertint l’acte de llegir o observar en una decisió ètica individual i lliure. Potser per això Woody Allen, tot i ser ell mateix objecte d’aquest debat, resumia la qüestió amb ironia: el seu problema amb Wagner és que al cap de cinc minuts d’escoltar-lo li venen ganes d’envair Polònia. L’obra, per molt sublim que sigui, mai no pot desfer del tot la petjada del qui la va crear.

© Gérard Dubois