L’obsolescència fèrtil

Imaginem per un moment un gran panteó, un temple de la memòria on la humanitat hagués col·locat les seves ments més brillants. Allà, presidint la sala principal, trobaríem Arquimedes, cridant «Eureka!» mentre surt de la banyera; Copèrnic, desafiant l’ortodòxia en situar el Sol al centre del cosmos; Galileu, assenyalant el cel amb el seu telescopi; Newton, amb la mirada perduda sota un pomer; i Darwin, navegant en el Beagle cap a unes idees que sacsejarien els fonaments de la vida. Són els titans, els noms que els llibres de text cisellen amb lletres d’or. Representen la imatge més popular de la ciència: la del geni solitari que, amb un esclat de creativitat, traspassa les fronteres del coneixement i ens mostra una veritat fins aleshores oculta.

Aquesta visió, tan poderosa com inspiradora, conté, però, un perill: el d’erigir un relat on la ciència avança a salts de gegant, on el progrés és obra d’uns pocs elegits. Ens sedueix la idea del «moment eureka», però ens perd allò que realment fa funcionar la ciència: el treball pacient, sovint anònim, d’una comunitat que llegeix, discuteix, posa a prova, replica, refuta i, finalment, construeix. En aquest procés, fins i tot les idees dels més grans són, tard o d’hora, matisades, ampliades o superades. Aquesta «superació», lluny de ser una derrota, és el triomf més gran del mètode científic. Quan un home s’adona que el seu pare tenia raó, generalment ja té un fill que pensa que ell s’equivoca.

La història de la ciència és plena d’exemples que il·lustren aquesta evolució constant. Arquimedes va posar els fonaments de la hidrostàtica, però caldrien les aportacions de Pascal i Bernoulli per desenvolupar-la. Copèrnic va situar el Sol al centre, però va ser Kepler qui va perfeccionar el model amb les òrbites el·líptiques, i Newton qui va trobar la llei física que ho explicava. El mateix Newton, considerat insuperable durant dos segles, va veure com Einstein revelava que les seves lleis només eren una aproximació vàlida per al nostre món quotidià. I Darwin, que va revolucionar la biologia, va necessitar la genètica mendeliana i la síntesi moderna per completar la seva teoria. Tots ells, grans mestres, van ser alhora uns simples graons per als qui vindrien després.

La ciència és l’única empresa humana que reconeix, com a virtut suprema, la seva pròpia obsolescència. El nostre deute amb Arquimedes, Copèrnic, Galileu, Newton i Darwin és immens, però no es paga amb estàtues ni amb un lloc reservat en un panteó. Es paga continuant la seva feina: qüestionant, provant i, quan cal, superant les seves idees. Perquè la veritable grandesa d’un científic no rau en la immutabilitat de les seves teories, sinó en la capacitat d’obrir nous camins que altres, amb més o menys fortuna, continuaran transitant i eixamplant. La història de la ciència no és la biografia d’uns pocs genis, sinó la crònica d’un immens, complex i bellíssim diàleg entre generacions. Un diàleg on les veus individuals, per molt alt que sigui el seu to, només tenen sentit dins del cor de la multitud.

En definitiva, la ciència avança, com deia Max Planck amb un deix d’ironia i realisme, de funeral en funeral. No és que les idees velles es rendeixin davant l’evidència, sinó que els seus defensors acaben deixant pas a una nova generació que ja ha naturalitzat el canvi. Però és precisament en aquest relleu on resideix la força de la nostra espècie: cada nou científic es pot enfilar a les espatlles dels gegants que el van precedir precisament perquè aquests, en la seva generosa obsolescència, li han deixat el lloc buit i el camí traçat. Al capdavall, la millor manera d’honorar Arquimedes, Newton o Darwin no és convertir-los en estàtues immutables, sinó acceptar que no queda res a l’atzar i que el seu destí era ser superats, per tal que el diàleg de la humanitat no s’aturi mai.